L'espectacle respira Brossa, sí, però és marca Carles Santos en estat pur. L'única diferència és que el músic de Vinaròs, acompanyat en l'autoria i la direccció per l'actor Jordi Oriol, ha canviat el típic piano i els habituals intèrprets veterans dels seus muntatges per nou joves intèrprets, escollits mitjançant una convocatòria oberta, recentment graduats de l'Institut del Teatre. Una bona feina, en col·laboració amb el TNC, per fer el salt de la teoria acadèmica a la realitat teatral.
Durant noranta minuts, Carles Santos esprem al màxim les possibilitats "energètiques" dels nou intèrprets: esgarips, xiscles, veus agudes, veus greus, jeroglífics lingüístics, gest, acrobàcia, algun impromperi verbal i picades d'ullet a Brossa i al mateix Santos, com si tot el que ocorre a l'escenari fos fruit de la creació dels mateixos joves i no d'una pauta marcada i conduïda pel músic.
I alguna cosa hi ha d'això perquè fa la impressió que moltes de les accions que s'hi executen s'han acabat d'arrodonir a partir del treball d'improvisació dels intèrprets, seguint certes pautes i intencions del mestre, polides finalment per l'ampli quadre de coordinació i direcció de l'espectacle que ha passat de titular-se «Collar de cranis», segons el projecte inicial, a «Esquerdes Parracs Enderrocs», que probablement defineix més el resultat plàstic i vocal de la, diguem-ne, performance escènica.
«Esquerdes» perquè és allò que apareix en un mur de dalt a baix; «Parracs» perquè és un pedaç mal cosit o un tros de roba estripada; i «Enderrocs» perquè és la pila de materials acumulats després d'una demolició. Tot dat i beneït i tot ben remenat, aconsegueix algunes escenes que es toquen amb el teatre més poètic i burleta de Joan Brossa, i d'altres que es donen la mà amb la composició escènica de Carles Santos.
Esgarips solistes, veus corals, murmuris col·lectius, el brunzir d'un rusc d'abelles o el vol d'un estol de mosques corrent darrere una pilota, munt de cossos fonent-se entre els braços d'una cadira-balancí (potser volent recordar els típics balancins de Joan Brossa al seu estudi), foscos intrigants, síl·labes que fan mots ("que no" dóna un "canó" de debò), efectes escènics amb la pluja de pomes vermelles (qui sap si com una picada d'ullet al disseny brossià dels Premis Max), canvi de vestuari davant de teló per passar del color discret de la primera meitat de l'espectacle al color arlequinat de la segona meitat, i efecte multisantos radical de tancament amb calamarsada de pintura aigualida de color ocre que empastifa els nou personatges perquè, com diuen els intèrprets, tothom en tregui la conclusió que li sembli millor.
És revelador que a aquestes alçades de la trapelleria teatral, un espectacle sobre Joan Brossa amb el segell de Carles Santos continuï provocant reaccions de tota mena entre els espectadors. El dia de la meva funció, si paraves orella a la sortida, se sentien opinions amb veu baixa per a tots els gustos: des qui qualificava la proposta d'autèntica "animalada" fins a qui confessava que havia vist molt de teatre a la seva vida, però res semblant com el que havia vist a «Esquerdes Parracs Enderrocs». Conclusió, doncs: mai no és prou tard per provar una experiència nova. Un fet és evident: ser graduat en Arts Escèniques, avui en dia, i optar a ser escollit en un projecte com aquest, és més arriscat que presentar-se a un càsting de La Fura dels Baus clàssica i radical de fa vint-i-tants anys i, al damunt, que t'agafin! Sort que el TNC, a diferència dels teatres de l'antigor, té dutxes de quatre estrelles als camerinos! (...)
