El Jordi Vidal ha vingut a explicar-nos d’on ve, quins són els seus orígens i de quina manera el mal afecta les seves arrels. Guiat pel sons i la música de la Laia Vallès, en Jordi s’enfonsa en melodies tradicionals que ens fan reviure el dolor de forma nostàlgica, meravellosa i fins i tot divertida. Perquè, per molt mal que faci el passat, sempre el podrem enyorar amb una cançó.
Quina bonica tonada té , aquella cançó tradicional que ens cantava la iaia quan érem petits, i que a ella li havia cantat ja la seva pròpia iaia quan era petita! Quin legat més bonic, el legat que ens transmet el cançoner tradicional! Ja cal que el preservem com es mereix , tenint en compte les moltes amenaces a les quals es veu sotmès, en un món que no sempre es mostra massa curós , quan es tracta de tenir cura dels irreemplaçables grans tresors continguts a l’herència cultural amb arrels populars . Ara bé: us heu fixat atentament en allò que diu la lletra que acompanya la bonica tonada? Doncs cal fer-ho; cal fer-ho sempre. D’una banda, perquè fins i tot la cançó més aparentment banal, innocent i festiva , li està aportant quelcom a aquella memòria històrica que no té tant a veure amb els grans esdeveniments com amb la vida quotidiana dels nostres avantpassats. I d’altra banda, i entrant ja de ple en els actes criminals que reflecteixen cançó a cançó els temes musicals continguts en aquest excel·lent espectacle, perquè sovint les tonades es presenten amb les mans tan tacades de sang com ho estan les mans de Jordi Vidal a la imatge promocional del muntatge.
A tot això: sabeu vosaltres els fets que van tenir lloc a l’hostal de la Peira allà cap el segle XVIII, i les terribles i assassines implicacions posteriors a les quals van donar lloc aquells fets? Doncs encara que Carles Porta no els hi hagi prestat encara atenció ( ja està trigant massa) , a poc que esteu familiaritzats amb el més nostrat cançoner tradicional, de ben segur que alguna vegada heu escoltat i potser fins i tot heu cantat el tema musical que ens els explica fil per randa. El que no sabeu encara és la mena d’implicació personal que Jordi Vidal té amb aquest tema . Vidal, seguint aquest cop el camí de l’autoficció que tan predicament té avui en dia, vol que aquest cop no veiem en ell ni a la Guillermotta , ni a la Santa Evita Patrona de los Descamisados, ni al John germà de la Jen, ni al geperut Igor fidel aliat del jovenet Frankenstein, ni a cap dels altres personatges que han fet d’ell un dels més notables representants del nostre millor teatre musical. En Jordi vol que aquest cop només veiem en ell la persona per a la qual allò de la Peira i el que va venir després , forma part de l’ADN personal . I, com diuen els italians, “se non è vero, è ben trovato”, perquè la confessió que ens fa en primera persona, serveix per a que tots plegats ens preguntem fins a quin punt el nostre arbre genealògic , si l’investiguéssim branca a branca, no ens portaria a trobar en ell algun terrible assassí o alguna malaurada víctima ( o les dues coses alhora) , que potser al seu torn van inspirar alguna altra cançó popular. Aquest és un dels objectius que es proposa la dramatúrgia d’un Víctor Borràs Gasch que, posant-li a aquests temes les tonalitats electròniques creades per Laia Vallès, es proposa també incidir en la nostra escolta . I és que, paradoxalment, aquí no es tracta de rebuscar en el subtext, sinó d’obrir com cal les orelles davant allò que el text fa ben explícit. Aquella banalitat del mal de la qual parlava Hannah Arendt la podem trobar camuflada també com si res a la lletra d’una cançó popular que , a cop de ser cantada un i altre cop, ha acabat banalitzant els malvats que deambulen per les seves notes musicals. I ha acabat potser també convertint una víctima anònima que bé es mereix ser batejada , en una “mossa traïdora “, la traïdoria de la qual ha consistit només en impedir que es cometés un delicte criminal; i ben cara que pagarà la seva acció.
Com és ben sabut, els malvats tendeixen sempre a resultar-nos més irresistiblement atractius ( o , si més no, més morbosament interesants) que aquelles persones que han patit en carn viva les seves maldats, o que aquelles ànimes bondadoses que sovint ens semblen alhora ànimes un xic babaues. Com saben molt bé els creadors de ficció, un dolent com déu mana pot convertir-se en el més estimulant reclam de qualsevol ficció fílmica, escènica o literària. I s’entén que sigui així: en el malvat podem projectar fins i tot fantasmes personals que tenen a veure amb les nostres pròpies ambigüitats morals i els nostres racons més foscos. Però, tal i com es proposa i aconsegueix de forma ben reeixida aquest espectacle musical, cal parar l’orella , i ressituar la perversa sordesa cap a la qual ens ha conduit la repetició d’una tonada. Cal donar-li a aquestes víctimes cantades el reconeixement que es mereixen , i preguntar-se un cop més com ha estat possible que una història terrible s’hagi acabat transformant en una bonica cançó ,la lletra de la qual sovint ens deixa indiferents perquè no l’escoltem com cal . Envoltat de cordes i més cordes ( incloent aquí les cordes dels penjats que han acabat ajusticiats) i acompanyat dels ja esmentats arranjaments electrònics amb els quals es presenten ara aquests temes, Jordi Vidal torna a realitzar aquí una magnífica exhibició de recursos vocals i actorals. I tant ell, com la molt afinada direcció amb la qual Víctor Gasch resol la seva no menys afinada dramatúrgia, aconsegueixen alhora tant oferir-li un bon tribut al ja esmentat legat cultural contingut al nostra cançoner tradicional, com fer-nos parar atenció en la gran quantitat de maldats que ensenyen el nas en ell, i convidar-nos a que, a partir d’ara, l’escoltem d’una altra manera. Una missió complerta amb escreix.