Amb el permís de la complicitat indispensable de Laia Vallès (que toca, canta i interactua amb l'escolta i l'empenta ben equilibrada), Estimadíssims malvats és l'obra que ha de posar Jordi Vidal al pedestal que li correspon (i el volem en un lloc consolidat, res de tamborets, que es tomben i el protagonista queda escanyat del coll amb un posat terrorífic). La proposta de Víctor Borràs és tant radical com complexa: juga, símplement amb rondalles de crònica negra que el fet de repetir-les en els focs de camp o anant en cotxe amb la familia li han tret la transcendència del crim. I aquí està la dificultat (que Vidal broda, com ja ens té acostumats en peces com Guillermotta) perquè al traç de comèdia gore en què podria esplaiar-se, hi afegeix l'empatia per a una de les víctimes (la mossa traïdora de la lletra, que l'obra li recrea una biografia.
La proposta escrita i dirigida per Víctor Borràs construeix un relat sobre els saltamarges de fa dos segles. El que posteriorment monetitzaria la premsa de paper al segle XIX i XX, en aquella època es transmetia a través de les cançons. Lletres que poca compassió tenien amb les víctimes i que es deixaven enamorar per les maldats dels criminals. En aquest cant al prohibit s’intueix un goig per la revolta. Tot i que les víctimes segueixin sent dissortades hostaleres o mossens de rang baix, el lletrista anònim ré predilecció per lluitar contra l’ordre establert. A Estimadíssims malvats no s’utilitza cançons que emancipen el poble davant l’aristocràcia privilegiada. És un saber popular que, en part, adverteix els innocents de ficar-se en llocs perillosos i que es despreocupa d’empatitzar amb les víctimes que (misèries del destí) podrien haver-ne, cantat despreocupadament. L’aparença de musical gore sembla que el codi hagi de ser el de la comèdia. I hi ha escenes més aviat grotesques, amb toc de clown tràgic i d’assassí que es riu quan l’executen assajant cap a on ha d’estirar la llengua, però l’obra inclou una constant evocació a l’empatia amb les víctimes.
Laia Vallès acompanya amb música electrònica, peces que serien cantades tradicionalment a cappella o amb timbals i instruments de corda. El nou so suma una capa de complexitat a la trama, com a a la relectura de Clara Peya de La infanticida. I Jordi Vidal, capaç de transformar el codi dramàtic amb un simple gest i amb una veu que refila ingenuïtat o que projecta una veu de tro terrible, és un mag entre les suggerents cordes de Llorenç Corbella. Revisitar les cançons de sempre amb aquesta peça permet veure-hi les ombres que el to blanc de rondalla projectava. Com a Per què balla en Jan Petit, el seu ball és tètric i salvatge. L’evocació del bosc romàntic i d’aventures esdevé perillós, impune, cruel. Ara, pel que fa a la interpretació de Jordi Vidal, mereix que sigui Viral, que esdevingui un Missal que sumar a la pregària per a Eva Perón (For Evita Una astracanada musical). Les cançons de missal són, de fet, aquelles que perden el sentit de la paraula i es queden arrelades amb l'emoció de cantar-les i compartir-les. Ben bé com la de La presó de Lleida, En Santiró o la Cançó del lladre.
