Hi ha qui creu en alienígenes, hi ha qui creu en Déu i hi ha qui creu en Lewandowski o en George R. R. Martin... També hi ha qui creu en Eva Perón, com els convocants d'aquesta celebració, un grup de perones, com es fan dir, que us parlaran d'Evita i us cantaran cançons. Algunes tenen a veure amb el que s'explica i d'altres procedeixen del musical que va compondre Andrew Lloyd Webber amb lletres de Tim Rice. Escoltareu, doncs, des d'un medley de temes de la gran Raffaella Carrà fins a No ploris per mi, Argentina, entre molts altres cançons convenientment traduïdes al català. Eva Perón és un dels personatges imprescindibles per parlar de la història recent de l'Argentina i, malgrat els anys que han passat des que va morir l'any 1952, encara no hi ha un consens sobre la seva figura. Defensora dels més desafavorits o populista manipuladora? Hi ha qui ho té ben clar com els i les convocants de la missa evangelicoperona que se celebrarà al recinte de Montjuïc. I és que, sense ella, que va omplir l'Espanya de Franco de mongetes en temps de fam, que va gosar dir-li al generalísimo i a la seva senyora, Doña Carmen, allò que no volien escoltar, i que li va salvar la vida a Concha Márquez Piquer fent-li arribar el medicament importat que necessitava, tota la nostra vida hauria estat diferent.
L'espectacle és una adaptació de Requiem for Evita, una peça que l’any 2017 va guanyar el Premi Teatre Barcelona al millor musical i va ser finalista als Premi BBVA. Jordi Prat i Coll és un dels autors que més decididament va impressionar el públic i la crítica en el Grec de l'any passat amb Fàtima, i que en l'edició del 2021 ja havia presentat M'hauríeu de pagar (espectacle guanyador de tres Premis de la Crítica). Autor i director amb una vintena d'anys d'experiència, ha dirigit La Rambla de les floristes, de Josep Maria de Sagarra; Els Jocs Florals de Canprosa, de Santiago Rusiñol (premi Ciutat de Barcelona de teatre, premi Max a la millor adaptació i Premi de la Crítica a la millor direcció) o El público, de Federico García Lorca.
Una producció del Grec2023 Festival de Barcelona i Bitò
S'ha de tenir més fe que la confiança d'un pagès urbà a què la mata de la mongetera sigui prolífica. Les calors de l'estiu han escaldat la planta. Però hi ha hagut temps a servir-nos algunes amanides de mongetes ben fresques, coincidint amb aquest Grec, que ara també s'arrenca, es decapita juliol avall. Es treuen les canyes que aguantaven la planta i, d'aquí uns dies es podrà picar la terra perquè s'oxigeni (amb les pluges esperades de la segona quinzena d'agost). Ara, gràcies a la petarderia de Jordi Prat i Coll, 4.000 persones més (podríem posar "perones" i no ens hauríem equivocat en el picatge aquest cop), poden saber que les mongetes (i el nom del barri de la Verneda) li devem a l'Eva Perón. La missa de campanya, multitudinària com les del tour del Papa, ha permès conèixer una fe que només es queda amb la part de la planta més gustosa (la mongeta) i que mira d'obviar la picor de les fulles i la duresa del matoll que es va pelant a mesura que s'extingeix, sempre massa d'hora, com aquesta Eva Perón exalçada als Cels, amb o sense relíquia.
El que va començar com una broma amistosa (de sobretaula de diumenge) el 2016 i que va tenir un primer embrió en sala de petit format (Rèquiem for Evita), ara ha estat el piromusical final del Grec. Certament, ha portat la devoció a l'extrem i això li ha permès multiplicar efectes, col·laboradors, homenatges que sempre han pujat un to, i un esglaó sarcàstic al patetisme de la humanitat. Es saludable riure's d'un mateix, de les seves migradeses i dels desigs. El mestratge de la direcció de Prat i Coll (Liceistes i cruzados) va molt ben acompanyat de tres primeres espases en la interpretació del musical: Anna Moliner (Els Jocs Florals de Canprosa), Jordi Vidal (A la ville de... Barcelona) i Ivan Labanda (La jaula de las locas) i d'un director musical, fins ara, poc conegut en la seva vessant còmica: Andreu Gallén (L'alegria que passa, Maremar però també 73 raons per deixa-te). Moliner i Vidal excel·leixen amb una vis còmica estratosfèrica.
El repte de presentar una astracanada no és convèncer al director artístic perquè et contracti dos bolos (que també té el seu mèrit) si no signar una broma monumental desproporcionada, molt fresca, amb continus salts cap endavant, sense defallir. Hi ha una voluntat descabbelada molt fresca i desinhibida que recorda el Gràcies per venir de la Ludwig Band.
La litúrgia està servida. En la nova posada en escena és repeteixen les imatges icòniques del film; el cant de "Som perones"; i la recol·lecta surrealista amb major volum: una orquestra acompanyava el piano de la versió original. Ara, s'hi ha afegit l'espectacularitat del cos de ball i un cor, que funciona només per donar un pas més a la buscada desproporció. També hi ha un homenatge pòstum que casa molt: Raffaella Carrá. Sovint, sota la copla O les cançons enganxifoses d'estiu s'hi amaga una voluntat revolucionària, un testimoni de vida de petits retalls que emparenten la Perón amb la Concha Piquer. Tenim un bagatge d'artistes petards, utilitzats pel franquisme com Manolo Escobar o Lola Flores que cal revisar i posar al seu lloc, sense haver de caure en mitomania. Per exemple, va ser una celebradíssima recuperació la Núria Feliu a The feliuettes o Guillermina Motta a Guillermotta. Com les mongetes que tenen múltiples formes de cuinar-se, cada artista té el seu camp i la seva manera de regar personalitats que saben enroscar-se a les canyes cel amunt, amb la nota més aguda, la broma més punxeguda, la reflexió més astuta. En una astracanada cal tenir fe cega i perdre la vista pel que no ajuda a la celebració, per les contradiccions que tothom (també les dives) doten de complexitat el personatge popular. "Som perones" i ho cantem sense patir pel pas a l'abisme que ens pugui significar. L'èxtasi és un plat km 0. Podeu plantar en pau.