Requiem for Evita

informació obra



Direcció Musical:
Andreu Gallén
Intèrprets:
Anna Moliner/ Ivan Labanda, Jordi Vidal, Andreu Gallén, Johnny Melville
Coreografia:
Aixa Guerra
Escenografia:
Judith Torres
Vestuari:
Judith Torres
Il·luminació:
Lluís Robirola
Producció:
Temporada Alta 2016, La Companyia Local
Text:
David Pintó (adaptació lletres)
Autor:
Johnny Melville
Estrena:
Temporada Alta 2016
Sinopsi:

Avui en dia, hi ha qui creu en Messi, Miley Cyrus o George R.R. Martin. Anna Moliner, Jordi Vidal i Andreu Gallén, protagonistes d’aquest espectacle concert, idolatren Eva Perón. Veuen en l’actriu i política argentina la figura ideal per purgar les seves ànimes. I, de la mateixa manera que tot bon cristià recita el parenostre, ells entonen el Don’t cry for me Argentina. Perquè només busquen en allò intangible una raó de ser.

I ho tenen clar: Requiem aeternum dona Evita. Teatre musical per alimentar amb humor una idolatria que potser no està tan allunyada de la realitat argentina.

Crítica: Requiem for Evita

18/05/2018

Una provocació divertida que alerta sobre el risc de divinitzar persones

per Jordi Bordes

El mite d'Eva Perón és descomunal. Per això, Jordi Prat i Coll ha decidit pujar-la als altars. Ho va fer en aquest Réquiem for Evita que es va estrenar al Temporada Alta 2016 i que ha trigat quasi dos anys a arribar a Barcelona. Incomprensiblement. El director i dramaturg s'ha emmirallat sovint en la història d'Argentina (i Eva Perón és un puntal per entendre la historia del segle XX en aquell país) a partir de l'Eva Perón de Copi. En va fer una versió el 2004 al Teatre Lliure i, mes tard, va recuperar alguns dels seus monòlegs d'un surrealisme depravat  a l'Atrium en una altra petardada com la d'ara: (De quan somiava, 2013). Ara, torna sl mite de la particular actriu, primera dama del país.

El que exposa la dramatúrgia, en forma de missa participativa (entre kumba i evangèlica) manté una contínua ambigüitat en percebre si és real i la companyua defensa el que diu, o si és una paròdia desfassadíssima. És evident que els personatges són una caricatura extrema, vestits de xandall i amb una fè i una bona voluntat de fidels de pocapena. Cap ritual els surt bé, tot i que des del primer moment convertiexen els espectadors en uns feligressos fidels, obedients, participatius, que comulguen amb aquesta santa d'un discurs feminista particular. Prat i Coll ho ha tingut relativament fàcil. Només ha hagut de recórrer a alguns passatges que la pròpia Evita va escriure al seu best-seller La razón de mi vida, que actua com a Bíblia en aquesta celebració. La comèdia, sí, s'extrema amb els càntics missals que, en realitat, versionen títols mítics dels musicals més coneguts (començant pel No llores por mi Argentina, del musical Evita evidentment, però també amb picades d'ullet a Los miserables o a Jesucrist Superstar, per exemple).

És una farsa de traç gros, í, que diverteix i fa enriolar, però que, alhora, fa una caricatura d'u personatges que, un cop mort, va ser utilitzat per tothom per justificar la seva política. I per tant, qüestiona aquelles persones que procuren convertir-se en els nous messies de la política. I això, en el moment del procés que ens trobem del procés  (i que les màximes de twitter són paraula divina... o infernal depenent qui l'escrigui i qui la llegeixi: es va per bàndols) és una pantoflada del sentit comú. Amén.