Requiem for Evita

informació obra



Direcció Musical:
Andreu Gallén
Intèrprets:
Anna Moliner/ Ivan Labanda, Jordi Vidal, Andreu Gallén, Johnny Melville
Coreografia:
Aixa Guerra
Escenografia:
Judith Torres
Vestuari:
Judith Torres
Il·luminació:
Lluís Robirola
Producció:
Temporada Alta 2016, La Companyia Local
Text:
David Pintó (adaptació lletres)
Autor:
Johnny Melville
Estrena:
Temporada Alta 2016
Sinopsi:

Avui en dia, hi ha qui creu en Messi, Miley Cyrus o George R.R. Martin. Anna Moliner, Jordi Vidal i Andreu Gallén, protagonistes d’aquest espectacle concert, idolatren Eva Perón. Veuen en l’actriu i política argentina la figura ideal per purgar les seves ànimes. I, de la mateixa manera que tot bon cristià recita el parenostre, ells entonen el Don’t cry for me Argentina. Perquè només busquen en allò intangible una raó de ser.

I ho tenen clar: Requiem aeternum dona Evita. Teatre musical per alimentar amb humor una idolatria que potser no està tan allunyada de la realitat argentina.

Crítica: Requiem for Evita

15/10/2016

Acòlits d'Evita

per Núria Sàbat

S’autoanomenen Les perones i s’han proposat divulgar la veu, els fets i el pensament de qui honoren amb una fe i una fidelitat infrangibles: la carismàtica Eva Perón. Fan reunions periòdiques en diferents indrets dels país amb la idea de celebrar trobades i veure créixer el nombre d’acòlits i simpatitzants. S’ajuden d’una vistosa ornamentació religiosa, d’una litúrgia efectiva i d’una considerable capacitat de persuasió, però la seva basa principal és la música; peces musicals de totes les èpoques i estils –sempre relacionades amb el personatge, i de les quals David Pintó s’ha encarregat de versionar la lletra per tal d’adaptar-les als objectius de la congregació– que mesclen tangos, coples, una conegudíssima cançó popularitzada per Violeta Parra, una altra procedent d’un no menys famós musical o la formidable “Don’t cray for me, Argentina” que va unir les veus dels espectadors en un himne de germanor.

Anys després d’aquell Eva Perón, de Copi, estrenat al Teatre Lliure, Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) torna a un personatge que, segons diu, l’atrau i l’intriga. Aquesta vegada, però, s’hi acosta des d’una òptica absolutament personal –a més del director també n’és l’autor– i el converteix en un musical que li permet plantejar, en un to casolà, distès, divertit i en algun moment fins i tot una mica burleta, temes com la idolatria, el populisme, la devoció...

L’ofici, en el sentit més ampli de la paraula, és a mans de tres perfectes oficiants amb xandall i sabatilles esportives que tan aviat s’encarreguen de llegir les pàgines de La razón de mi vida –autobiografia d’Eva Perón– com de confessar, repartir la comunió o passar la bacina.

La veu clara i potent d’aquest bon cantant i actor –amb una sensacional vis còmica– que és Jordi Vidal, i la d’Anna Moliner –dolça, dúctil i expressiva– s’adapten perfectament a les pautes marcades per Andreu Gallén, pianista i director musical que imprimeix ritme, força i color al muntatge. Tots tres conformen així un tercet brillant i compenetrat que sap guanyar-se el públic des del primer moment.

Sigui perquè la complicitat que hi ha entre els quatre components de l’equip –que ja van coincidir a Cruzados y liceístas (TNC, 2014)– és d’allò més evident; sigui perquè la proposta és engrescadora o el personatge, temptador, el fet és que el dia de l’estrena el ritual va funcionar, i el rèquiem va convèncer no només els adeptes sinó també molts dels escèptics que omplien La Planeta, convertit en temple i altar dels peculiars “perones”.