Temps era temps, el mes de maig era considerat el «mes de Maria». I les escoles —sota el jou franquista, la vigilància de la Falange i la benedicció de la seva aliada església catòlica— s'omplien d'altars laics improvisats amb imatges de la mare de Déu i poms de flors, sobretot lliris blancs, de fàcil recol·lecció aleshores tenint en compte que moltes famílies de les criatures d'aquella època vivien en masies o casetes amb hortet, costum heretat de la promoció republicana de Macià.
Ara, el mes de maig, almenys al carrer Flassaders del Born de Barcelona, ha estat excepcionalment el «mes d'Evita Perón» i l'escenari de La Seca s'ha omplert també d'un altar laic de disseny kistch, amb poms de flors —alguns lliris blancs també!— i tota mena d'atuells i mobiliari religiosos i d'altres de cuina per poder-hi fer bullir un bon grapat de mongetes tendres —"bajoques" o “fesols” per a altres parlars dialectals— de la classe “perona".
Feliç relació humorística entre el cognom argentí de Juan Domingo Perón i la D.O. de “perona”, a més de la coincidència amb l'antic barri La Perona, a Sant Martí de Provençals, de la Verneda de Barcelona, un barri de barraques creat el 1947 —en peu fins a finals dels anys vuitanta del segle passat—, quan en plena postguerra, misèria i restricció alimentària, va adoptar el nom d'Eva Duarte de Perón que havia visitat l'Espanya franquista i el matrimoni dictador espanyol com a intercanvi que l'Argentina era un dels pocs països que podien omplir els eixuts graners del país. Amb vestits de Christian Dior com els d'Evita també es pot ajudar els pobres i posar sota les cordes la de renom Collares, “Doña Carmen” Polo de Franco.
Exposada la justificació, el que compta és l'espectacle, la trama, el ritme, el “divertimento”. Tot això està garantit al cent per cent. Un xou que, sense manies, es pot qualificar de cabaret literari i que beu de les fonts que van des del musical «Evita», dedicat a Evita Perón, fins a altres musicals del repertori més clàssic d'Andrew Lloyd Webber, com «Jesucrist Superstar», o amb peces emblemàtiques d'altres autors com una d'«Els miserables» amb «I dreamed a dream», a l'hora de la confessió amb genolls pelats pels seus pecats sobre coixí vermell, i no cal dir que amb l'emblemàtica peça «Don’t cry for me Argentina (No ploris per mi Argentina)» i fins i tot tocant l'ànima de copla de Concha Piquer —amiga de l'ànima d'Evita Perón— en una mena de missa laica que no estalvia el ritual de la confessió o el de combregar, canviant les hòsties de pa d'àzim pel que haurien hagut de ser les mongetes tendres bullides però, potser per culpa dels fogons del gas butà, canviades també, com les lletres d'algunes de les cançons que s'hi interpreten, per simples gominoles de color verd ofertes “sacramentalment” als espectadors que en volen, els mateixos que són convidats també a rascar-se la butxaca a canvi de l'estampeta d'Evita Perón (recapte justificat després com a una aportació voluntària al col·lectiu «NoCallarem»).
Entre la paròdia, la sàtira, la ridiculesa o la idolatria de la fe, sigui quina sigui la fe que un practica lliurement, enlluernat per un ésser diví, un esportista deïficat o un cantant de masses, «Rèquiem for Evita» —espectacle que prové d'una efímera estrena dins el Festival Temporada Alta de fa dos anys— posa en primera línia la capacitat del trio d'intèrprets protagonista per crear un imaginari del transvestisme sense gairebé transvestir-se perquè en tenen prou amb els xandalls d'anar per casa, una gorra de militar de Perón, un petit plomall de corista, uns abrics de pell de La Sibèria o unes sabates de taló de punta. L'enllaç de les peces del musical és una mena de lectura dels Evangelis, substituïts, esclar, per desfassades afirmacions del bestseller signat i presumptament escrit per Evita, «La razón de mi vida», tot i que s'atribueix a un “negre”, Manuel Penella de Silva amb retocs posteriors per acontentar el que es considera un «Manifest peronista».
Tot queda, doncs, a les mans dels tres intèrprets, a la seva qualitat vocal i a una “gràcia” espontània que confirma la potència escènica de tots ells, la del músic Andreu Gallén, al teclat i també cantant, o la de la veu de Jordi Vidal. Aquí cal advertir els espectadors que el polifacètic actor Ivan Labanda i la també polifacètica actriu Anna Moliner alternen el doble paper d'Evita en segons quines funcions. En la funció del meu dia, tocava actuar Ivan Labanda, cosa que crec que aporta un element sensiblement diferent al muntatge perquè, a la interpretació musical, s'hi afegeix el seu paper obligadament transvestit imaginari en Evita, cosa que en el cas de les funcions que protagonitza Anna Moliner, aquest element no existeix, tot i que per altres veus escoltades que han vist la funció amb ella de protagonista em consta que l'Evita d'Anna Moliner, l'actriu que va estrenar l'espectacle a Temporada Alta, també és digna de la seva consolidada potència escènica. «Rèquiem for Evita» compta amb la dèria de Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) pel personatge d'Evita. Ja s'hi va trobar el 2004, al Teatre Lliure, com a traductor de l'obra de Copi, i ara hi ha tornat. De l'espina clavada, n'ha sortit un espectacle de butxaca que es mereixeria moltes hores de vol. (...)
