Requiem for Evita

Musical

informació obra


Direcció Musical:
Andreu Gallén
Intèrprets:
Anna Moliner/ Ivan Labanda, Jordi Vidal, Andreu Gallén, Johnny Melville
Coreografia:
Aixa Guerra
Escenografia:
Judith Torres
Vestuari:
Judith Torres
Il·luminació:
Lluís Robirola
Producció:
Temporada Alta 2016, La Companyia Local
Text:
David Pintó (adaptació lletres)
Autoria:
Johnny Melville
Estrena:
Temporada Alta 2016
Sinopsi:

Avui en dia, hi ha qui creu en Messi, Miley Cyrus o George R.R. Martin. Anna Moliner, Jordi Vidal i Andreu Gallén, protagonistes d’aquest espectacle concert, idolatren Eva Perón. Veuen en l’actriu i política argentina la figura ideal per purgar les seves ànimes. I, de la mateixa manera que tot bon cristià recita el parenostre, ells entonen el Don’t cry for me Argentina. Perquè només busquen en allò intangible una raó de ser.

I ho tenen clar: Requiem aeternum dona Evita. Teatre musical per alimentar amb humor una idolatria que potser no està tan allunyada de la realitat argentina.

Crítica: Requiem for Evita

11/05/2018

Lloyd Webber en petit format

per Carme Tierz

En sortir a saludar, la nit de l’estrena, Jordi Prat i Coll, director d’escena de Requiem for Evita i responsable de la seva dramatúrgia, va confessar que el que ell volia era muntar Evita, un dels musicals més icònics d’Andrew Lloyd Webber, però que no havia trobat productor. Tant si feia broma com si no, el cert és que Prat i Coll pot sentir-se satisfet perquè, en realitat, el seu espectacle no incorpora fragments d’un clàssic de Lloyd Webber, sinó de dos: Evita i Jesus Christ Superstar. Una combinació afortunada que permet als actors cantar els temes principals de tots dos musicals (i lluir-se), i al director, articular una interessant reflexió sobre la fe i els seus apòstols.

Sota una pàtina de frivolitat, aquesta comparativa entre dues figures reverenciades –l’una va donar nom a una religió; l’altra, a una mongeta (perona)...– perfila algunes idees més càustiques del que sembla: la irracionalitat (o desesperació?) dels pobles que entronitzen personatges tan discutibles com Eva Perón, el sentit mateix de la fe o la necessitat de l’home de crear mites salvadors. Val a dir, però, que aquesta i altres reflexions són eclipsades per la delirant posada en escena, per l’excel·lent feina dels intèrprets i per recursos més propis del cabaret que d’una missa solemne: actors que s’adrecen al públic, que es transvesteixen, que fan paròdia...

Per gaudir de Requiem for Evita, la proposta s’ha de llegir en clau de musical. Eva Duarte de Perón fa molt de temps que ja no fascina: ben al contrari, amb opinions com les recollides al seu llibre La razón de mi vida (que a l’espectacle es llegeix a mode d’Evangeli), l’admirada Primera Dama se’ns descobreix com una reaccionària ridícula i patètica. En canvi, l’Evita de Lloyd Webber encara regna a l’olimp dels musicals. I aquest rèquiem, amb la seva càrrega irreverent, l’impregna d’una ironia que li senta prou bé.