La cosa —o l'astracanada musical, com la subtitulen els seus creadors— ve de «Rèquiem for Evita», un espectacle estrenat dins el Festival Temporada Alta del 2016 i que es va veure el 2018 a La Seca del Born —en argot ara La Brossa—, en petit format, espectacle convertit ara, excepcionalment pel nombre d'intèrprets, músics, ballarins i coralistes, en un espectacle de gran format.
Fi de festa del Grec'23. Esplendor i lluentons. Grades a rebentar i aplaudiments a fons. Tant de bo es pogués recuperar en temporada, cosa que sembla una mica difícil tenint en compte el nombre inusual de participants a l'escenari i els compromisos dels tres intèrprets principals. Però de més verdes en maduren.
El director i dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) ho ha tornat a fer, ell sí. Burxa i fa esclatar el musical perquè diu que no sap com fer un musical. L'escarxa ben escarxat com qui escarxa una síndria —que no sigui de les marroquines enverinades amb el pesticida de metomil, sisplau!— i hi barreja una verdura musical teatral saltejada farcida de mongeta perona.
Si som fidels a la definició del DEIEC, “astracadana” és exactament una “peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada”. Alça, Manela! O, atès el cas, diguem: Alça, Perona! Però, alerta, perquè “astracanada” també podria ser en una segona accepció acadèmica: “Un disbarat dit d'una manera intencionada”.
Doncs, mira, no sé si, en aquest cas, va ser primer l'ou o la gallina, però les dues definicions del diccionari català tenen alguna cosa a veure amb aquest espectacle festiu de Jordi Prat i Coll en el qual s'han sumat còmplices cocreadors com els tres brillants intèrprets Ivan Labanda, Anna Moliner, Jordi Vidal i el compositor, excepcionalment convertit també en intèrpret, Andreu Gallén.
No explicarem ara aquí de nou que Evita Perón va deixar empremta a la Catalunya i l'Espanya franquista. Precisament que hi hagi una espècie de bajoques anomenades perones ve de la seva visita solidària en temps de penúries. El blat, sempre el blat, que el dictador Franco i la Collares van haver de posar al sac de la misèria i ben lligat. I també cal recordar que un desaparegut barri de barraques de Barcelona, a Sant Martí de Provençals, es digués La Perona perquè, només posar el peus aquí, Evita Duarte de Perón el va voler visitar, en la seva dèria d'estar al costat dels pobres, ni que fos amb abric de visó.
Si la mongeta o la bajoca perona, quan és tendra, diuen que té el 90% d'aigua, un 2,5% de fibra i una mica més d'hidrats de carboni i proteïnes a les llavors, cosa que la fa molt vitamínica i carregada de potassi, calci i magnesi, una cosa similar es podria adaptar a l'hora de definir aquest «Fort Evita. Una astracanada musical», que té un 90% d'espaterrant contingut musical —que en cap moment fa aigües!— i la resta, d'una càrrega de vitamina teatral que enforteix els ossos escènics dels espectadors amants del gènere, i els que no en són també.
Una astracanada, sí, com diuen ells. Però controlada i carregada de sorpreses, de girs de guió, d'ironia, de mirada críticament nostàlgica, d'explosió escènica —banda de músics de primera fila, cos de ball tant discret com eloqüent, cor de joves impressionant, quatre grans intèrprets principals, vestuari que enganya, des dels xandalls de fer feines del principi als plomalls i l'elegància kitsch del final...
Una astracanada farcida de referències musicals d'un temps i d'un país, que beu de les fonts d'Andrew Lloyd Webber i de les lletres de Tim Rice, d'Stephen Sondheim o del llegat de les més grans com Violeta Parra, Núria Feliu o Raffaella Carrà, que cedeixen moments de glòria a l'actriu i cantant Anna Moliner, que provoca més d'un bravo entre l'auditori, quan juga amb la veu, la imitació, el to i la sensibilitat a parts iguals i que s'eleva i s'eleva a manera que desgrana cadascuna de les seves intervencions.
O també les de l'actor i cantant Jordi Vidal que deixa aparcat, per unes hores, el seu celebrat «Guillermotta» i dóna aquí el do de pit en cadascuna de les peces que interpreta, anant més amunt encara del que se'n coneixia. O la gosadia de l'actor i cantant Ivan Labanda que transgredeix els seus propis límits actorals i es posa en la pell i la veu i el to, entre altres, de Núria Feliu. Sense deixar d'esmentar el transformisme fugaç del compositor Andreu Gallén i la seva sortida de darrere el piano i la partitura de direcció per demostrar, com feia Carles Santos amb els seus, que ell també pot fer d'actor.
Si amb totes les fonts esmentades no n'hi ha prou, el dramaturg i director Jordi Prat i Coll i la seva colla s'inventen fonts pròpies, les que els dóna la gana de la mà de l'Andreuet, com anomenen afectuosament el músic Andreu Gallén els tres oficiants, passant, si cal, per «Jesucrist Superstar», saltant-se el tòpic original de «No llores por mí, Argentina» provinent d'aquell « Don’t cry for me Argentina», i rememorant Paloma San Basilio, convertit ara en una versió catalana de «No ploris per mi, Argentina», que es converteix en l'himne de la nit.
Una nit amb rerefons de «Rèquiem», amb estructura de celebració de la fe, per tocar el cor i també, cal dir-ho, per passar el barret entre la concurrència, amb una estructura pròpia de funeral: l'obertura, les reflexions, les paraules de l'Evangeli —l'Evangeli, en aquest cas, d'Evita Perón—, el tribut als amics i la família de l'homenatjada, l'acte de comiat i les paraules finals.
Tot, fent de la devoció i la fe a Evita Perón una missa laica amb confessió de pecats inclosa gràcies a un mossèn improvisat d'entre els espectadors de primera fila i també amb repartiment de caramels sobrers de la cavalcada de Reis de Barcelona —llàstima que per culpa que les olles de les mongetes perones que els joves acompanyants no han posat a bullir com cal ningú pugui passar a combregar, com sí que passava en la primera versió de petit format a Temporada Alta i a La Seca— i que, amb la pluja de quilos de caramels —gominoles a dojo de les que no fan mal si toquen a l'ull— converteix els espectadors en criatures deleroses de pescar-ne alguna i en un clam de convenció col·lectiva de devots amb crits escalfadors de neurones provocats pels tres oficiants.
Sempre hi ha espai per a algun record inclòs d'infància com el de la vedet Merche Mar d'El Molino passejant pel Paral·lel i el Poble-Sec amb el seu gos —made de veïnatge in Jordi Prat i Coll—, o l'esclat apoteòsic final de la mà de la gran i inoblidable Raffaella Carrà i els seus cors, gràcies a un pèl ros garantit amb certificat d'ADN que arriba per missatger i que és el mateix to de ros d'Evita Perón, cosa que justifica el gir de guió i que posa de cap per avall tota la trama del musical i de la missa laica en ple i fa un salt de gènere convertint la pedrera de l'amfiteatre de Montjuïc en una mena de cabaret religiós exempt de sacrilegi o, dit d'una altra manera, en una calderada de verdura musical saltejada amb mongeta perona. Des d'ara, no cal que ploris per ells, Argentina, i deixa'ls que paladegin l'èxit del musical «For Evita» perquè, com clamen a cor i fan clamar l'auditori en ple: «Tots som perones». (...)
