Els records familiars sempre tenen els prismes personals de cada protagonista: els ha viscut diferent; els recorda amb un punt de vista que, habitualment, el reconcilia amb la història. Quan els records parlen del trencament d'una família, fins llavors, aparentment normal, passen a ser un secret que cal amagar. Els punts de vista confronten els personatges en diferents bàndols. I la unitat familiar s'esberla per la incapacitat de comunicar, de racionalitzar uns fets. Estiu parla d'aquesta tesi però a patir d'un fet molt concret de tres germanes. Es retroben en la joventut i miren de recomposar per què la seva felicitat es va estruncar 18 anys enrere. D'una situació aparentment lúdica, de mentides blanques, innocents, de germanes que es tenen envegetes però que ballen les mateixes cançons (dels Caravan of love dels Housemartins o el When tomorrow comes dels Eurythmcis o el Sugar sugar dels Archies) espassa a una situació tèrbola, d'odi encès irrefrenable.
Helena tornero ha jugat amb les seves emocions d'infància i de joventut per travar una història amb tres actrius una dècada més joves. Ells són aquestes tres germanes que no pretenen anar cap a Moscou, que es troben en un lloc catàrtic de la infància però que han construït les seves vides, distanciades, en tres punts ben distants. És la petita, la que demana reconstruir el passat. Tornero fa que les tres actrius alternin els personatges de les tres germans i, puntualment, també facin de narradores, des del punt de vista del personatge, prò des de fora l'escena. és un codi que permet garantir que les pauses i els silencis de les actrius en la terrassa expressin allò pretenia la dramaturga. És un joc interessant, que complementa el caràcter de cada una d'elles però que acaba sent excessiu, com si les accions, per sí soles, no fossin prou ben projectades a públic per fer-se entendre.
Al final, la peça té un element molt novel·lesc, d'un secret de gran magnitud, que fa lògica la separació de les tres germanes. De fetm la conseqüència de l'acció no es descetlla fins el darrer a part, quasi com a epíleg. és una informació que arrioba amb compta-gotes i que l'espectador ha de reinterpretar per comprendre quin és l'engany, quin és l'abús, de qui és la sang de les escales i per què mai més va haver aquella felicitat d'anar a la platja per la drecera de les escales estretes a anar a buscar petxines.
