Estudi per a pandereta

Dansa

informació obra


Direcció:
Tomàs Aragay, Joan Català
Producció:
Imma Bové
Autoria:
Joan Català
Sinopsi:

Parla San Juan de la Cruz en les seves cobles d’un “entender no entendiendo”.

Surto de casa amb en Tirso i una pandereta. Busquem un èxtasi de pura contemplació, tot imitant el cant de certs ocells, però no tenim ni idea del que signifiquen els sons que emetem. Iniciem un viatge que es tanca cap endins. Tan sols ens acompanyen allò que fem i allò que diem des d’un iPad, una pandereta i uns versos. Fem nostra aquella màxima de San Juan de la Cruz a Subida al monte Carmelo on diu que “para venir a lo que no eres, has de ir por donde no eres”.

Durant la tardor i hivern del 2017/18 hem iniciat aquest treball que relaciona dansa i música amb una voluntat de mística encarnada. Ens plantegem el moviment com un deambular per llocs amb la intenció que aquells signes que emetem siguin marcats i transformats pels accidents externs del trajecte, algunes vegades íntim, i altres vegades abrupte i invasiu.

El que es mostra al Sismògraf forma part d’un procés d’investigació que finalitzarà amb la presentació d’un treball més extens a la tardor del 2018.

* S’aconsella dur calçat còmode, s’ha de caminar.

* No recomanat per a persones amb mobilitat reduïda.


Crítica: Estudi per a pandereta

14/10/2018

Una passejada festiva aigualida

per Iolanda G. Madariaga

Els de la Societat Dr. Alonso continuen amb la seva tasca d’acostar-se al públic des de propostes gens ortodoxes. El seu Estudi per a pandereta és un recorregut que s’inicia en el singular carrer del Balç. La pandereta, instrument popular per excel·lència, els serveix per aplegar-nos i guiar-nos per sons i llocs allunyats: és personatge i reflex, alhora, de tot un univers fet de diferents fragments aparentment inconnexos. Es tracta d’un recorregut processional amb estacions on la dansa, la paraula, la música o els sons van agafant diferents protagonismes. Hi ha dins el recorregut moments d’alta densitat poètica propiciada per la confluència de l’espai i l’acció subtil dels actors-conductors de l’espectacle. Parlem d’actors-conductors perquè els participants en la rua podem esdevenir també improvisats actors compartint la lectura d’alguns poemes de San Juan de la Cruz; un atreviment que llastra l’espectacle per la dificultat que entranya improvisar una lectura d’un registre lingüístic tan allunyat del popular. També se’ns convida a ballar al seguici i a aquells que seuen a les places o travessen el carrer. És en aquests moments on la participació troba la resposta esperada, aquí i en la idea de comunió que els fa compartir uns aliments. Una mena de celebració que es va desfent, com les festes, paulatinament fins tornar a la quotidianitat. Hi ha doncs la idea de celebració popular que sorgeix de forma improvisada però sembla que, malgrat els moments més bells i els més intensos, no acaba d’arrencar massa entusiasme.