Parla San Juan de la Cruz en les seves cobles d’un “entender no entendiendo”.
Surto de casa amb en Tirso i una pandereta. Busquem un èxtasi de pura contemplació, tot imitant el cant de certs ocells, però no tenim ni idea del que signifiquen els sons que emetem. Iniciem un viatge que es tanca cap endins. Tan sols ens acompanyen allò que fem i allò que diem des d’un iPad, una pandereta i uns versos. Fem nostra aquella màxima de San Juan de la Cruz a Subida al monte Carmelo on diu que “para venir a lo que no eres, has de ir por donde no eres”.
Durant la tardor i hivern del 2017/18 hem iniciat aquest treball que relaciona dansa i música amb una voluntat de mística encarnada. Ens plantegem el moviment com un deambular per llocs amb la intenció que aquells signes que emetem siguin marcats i transformats pels accidents externs del trajecte, algunes vegades íntim, i altres vegades abrupte i invasiu.
El que es mostra al Sismògraf forma part d’un procés d’investigació que finalitzarà amb la presentació d’un treball més extens a la tardor del 2018.
* S’aconsella dur calçat còmode, s’ha de caminar.
* No recomanat per a persones amb mobilitat reduïda.
Els de la
Societat Dr. Alonso continuen amb la seva tasca d’acostar-se al públic des de
propostes gens ortodoxes. El seu Estudi per a pandereta és un recorregut que
s’inicia en el singular carrer del Balç. La pandereta, instrument popular per
excel·lència, els serveix per aplegar-nos i guiar-nos per sons i llocs allunyats:
és personatge i reflex, alhora, de tot un univers fet de diferents fragments
aparentment inconnexos. Es tracta d’un recorregut processional amb estacions on
la dansa, la paraula, la música o els sons van agafant diferents protagonismes.
Hi ha dins el recorregut moments d’alta densitat poètica propiciada per la
confluència de l’espai i l’acció subtil dels actors-conductors de l’espectacle.
Parlem d’actors-conductors perquè els participants en la rua podem esdevenir
també improvisats actors compartint la lectura d’alguns poemes de San Juan de
la Cruz; un atreviment que llastra l’espectacle per la dificultat que entranya
improvisar una lectura d’un registre lingüístic tan allunyat del popular. També
se’ns convida a ballar al seguici i a aquells que seuen a les places o
travessen el carrer. És en aquests moments on la participació troba la resposta
esperada, aquí i en la idea de comunió que els fa compartir uns aliments. Una
mena de celebració que es va desfent, com les festes, paulatinament fins tornar
a la quotidianitat. Hi ha doncs la idea de celebració popular que sorgeix de
forma improvisada però sembla que, malgrat els moments més bells i els més
intensos, no acaba d’arrencar massa entusiasme.