Eternament agraït

Dansa

informació obra


Interpretació musical:
Jordi i David Bonilla, Jordi i David Bonilla
Il·luminació:
Oriol Ibáñez, Oriol Ibáñez
So:
Oriol Ibáñez, Oriol Ibáñez
Coreografia:
Roberto Oliván, Daniel Fernández, María García Vera
Escenografia:
Joan Panisello, Joan Panisello
Intèrprets:
Roberto Oliván
Sinopsi:

Performance integral de perspectives artístiques diferents on la textura audiovisual es posa en mans dels records encara no viscuts d'un col·lectiu efímer. El punt en comú és l'arrel de la terra que els va veure créixer, les Terres de l'Ebre. Conjuntament senten la força per exposar allò que només es parla a la intimitat en un mateix, obrint així les portes més profundes d'allò que els ha portat a fer el que fan, a ser el que són avui en dia.

Crítica: Eternament agraït

22/11/2014

Fer ballar arbres

per Jordi Sora i Domenjó

Les imatges de cada estiu, on els participants del Festival Enclave de Deltebre que dirigeix el ballarí i coreògraf Roberto Olivan, enmig dels arrossars, tots plens de fang, celebren el contacte físic amb la natura, ben bé podrien ser la síntesi ideològica i emocional d’un artista que percudeix amb els seus gestos la difícil relació entre home i natura.

El Cicle #DansaAra de La Pedrera va prestar el seu espai perquè una representació del sud mostrés la seva relació quotidiana amb l’entorn. Un contacte amb la natura, que a Eternament agraït es converteix en un homenatge. Roberto Olivan es fa acompanyar a l’escena pel ceramista Joan Panisello i els músics Jordi Bonilla i David Bonilla i desplega en l’hora de durada una imatge figurada d’una palmera alta i vigorosa, del jardí de casa, que pren vida a través del moviment del també ballarí tortosí. Aquesta simbiosi home-natura, arbre-moviment, so-paraula, articula un espectacle d’una intensa bellesa plàstica, on Panisello acaba transformant el cos d’Olivan en una de les seves creacions, al compàs de la música contemporània dels Bonilla: bateria i clarinet, dos instruments de fusta, percussió i vent respectivament. És el mestral qui fa moure de banda a banda les fulles d’aquest arbre autòcton de climes assedegats i robustos, de paisatges fets de barreja entre l’aigua salina i de riu. Vida i origen, com es van encarregar de recordar-nos mentre ressonava aquell pla hidràulic que volia trencar els delicats equilibris entre l’acció de l’home i les circumstàncies naturals i que aquell entorn representa com pocs.

Tot aquest plegat d’idees, sensacions, gestos, creacions i sons són en l’interior de la peça que Roberto Olivan ha presentat a La Pedrera, una caixa de ressonància on percudeix una arrel profunda i indispensable sobre la qual reconstruir les sovint malmeses relacions entre home i natura. Un discurs que no podia trobar un altre lloc més adequat que l’auditori, a les entranyes de la Casa Milà d’Antoni Gaudí, un arquitecte que va fer créixer també entre les façanes, els murs, les columnes i les parets tot de símbols i estructures amb les quals bastia el seu posicionament de criatura terrenal.