Romeo Castelluci ha mort la trama. L'ha menystingut, araconada. Li interessen, ara, els quadres d'impacte amb un efectisme visual i una literatura evocadora. A Ethica tira d'elements suggerents com la noia-llum penjada d'un dit (extraordinària estampa) que dialoga amb una videocàmera-gos de grans dimensions. El públic travessa una silueta femenina, hi esdevé (coincideix amb el joc provocador de Iago Pericot a Adam i Eva) i, formalment, passa a formar part de la instal·lació de,. quadre. Blanc sobre negre. Llumm sogre el gos de pèl ben fosc i llarg.
La sorpresa és un altre dels elements claus per captar l'atenció del públic. De la silueta n'emergeixen ombres, perfils, rostres que són la veu d'un cor grec, que representa la ment. I que,m abans del quadre final amb una ombra que aclapara, es transformen en la natura salvatge., la vegetació que podria regnar la Terra, un cop la desaparició dels homes, o de la humanitat. Iés que aquesta imatge retallada, que ensenya el mínim perquè el públic imagini la resta, es faci una composicio de lloc i la vegetació sobreposant-la remet al terrible Purgatorio, una de els tres peces de La Divina Comèdia, que es van poder veure al Grec de Barcelona. De fet, Paradiso, era na instal·lació en què el públic s'hi endinsava en un espai d'una blancor absoluta, com aquest quadre d'Ethica...
El posicionament de Castellucci es pot identificar amb la de la videocàmera-gos. Perquè la seva única funció ñes retratar el món i projectar-lo. Necesita de la llum, la dona, i alhora la tem perquè el pugui esclafar en una sobreexposició. El viatge de l'autor és a mort, creuant les fronteres naturals, com Virgili amb aquella Divina Comèdia. El misteri de Déu és un element amb el què Castelluci hi insisteix. També ho va fer amb aquell enigmàtic i dolorós Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu (Grec, 2011), que posrteriorment tindrà un díptic similar, de Pep Pla (Zero, 2012) sobre la vellesa i l'acceptació de la mort com un fet diví.
Castellucci és un reclam per als pogramadors internacionals que asssiteixen a una oncertraci de propostes de dramatúrgia catalana contemporània. Ja ho vaser el 2014, amb Trossos, fragemtns del seu Juli Cèsar, etrenat dues dècades enrere, en què el monòleg interior es feia evident ja que mentre l'actor recitava el discurs, una càmera endoscòpica furgava fins a l'estómac de l'actor a la recerca (inútil) de l'ànima. Ara sembla que el gos s'hagi empassat jun gat perquè, en els brins d'humor negre que es permet l'autor presenta l'altaveu mòpbil amb un miolar de gat indefens davant de la mole de gos, que arrossega les seves potes com el cavall d'Atila.
