Everything is OK

Dansa

informació obra


Composició musical:
LSKA
Il·luminació:
Rocco Giansante
Vídeo:
Alice Brazzit
Producció:
VAN, CSC/Operaestate Festival Veneto, Dansateliers, Kilowatt Festival
Autoria:
Laia Torrents, Roger Aixut
Sinopsi:

Everything is OK es presenta com un experiment en el cansament de veure alguna cosa.

D’una banda un artista encarna una cadena ininterrompuda de moviments, deixant senyals, postures i dinàmiques, recordant l’ampli camp de l’entreteniment i la societat de l’espectacle, anàrquicament experimentat des dels seus orígens fins a l’actualitat. La seva dansa és eficaç en la seva articulació anatòmica, revelant la concreció d’un cos que és només en l’escenari per a presentar-se o per estar present en si mateix. La seva mirada, com si pertanyés a una altra persona, està constantment buscant l’audiència, i es lliura a un estat de desconcert.

D’altra banda el públic se sotmet a un bombardeig d’imatges amb l’objectiu de provar la plenitud de veure. Durant l’actuació, el temps per a l’evocació és arrencat a la superfície d’una linealitat compromesa; les seues accions no necessiten interpretació: només son oferides a la vista de l’espectador, llançades per un cos – recipient.

La representació renuncia a la “presentació, mentre que cada moviment és com una carrera cap al cansament. I és aquí, en el buit que segueix l’esgotament, en la retirada del cos, en la necessitat  de transformar la puntuació coreogràfica en una “pràctica de repòs,”que es pot trobar refugi: un fragment del passat parpelleig en la foscor, només per un moment. Una respiració interrompuda. Una memòria. Un fòssil. Una història per explicar de nou.

Només queda una pregunta ara davant aquesta multitud d’ulls cansats: que és el que queda per veure?

Crítica: Everything is OK

19/11/2016

A la recerca d'una mirada

per Montse Otzet

La boca, emmarcada enmig d’un bigoti i d’una barba, dispara un seguit de paraules i frases inconnexes en diversos idiomes. Per Marco D’Agostin, immòbil mentre deixa anar un sortidor de mots,  és una forma de rebotar-se contra la invasió de codis i imatges que ens envaeixen per tot arreu.

Enfundat en unes bermudes i una camisa amb palmeres i lloros, aquest jove atractiu i ben pentinat, busca a través del seu solo expressar que només s’obté una mirada nítida i desconnectada una vegada s’ha assolit l’estat de cansament després de tanta invasió d’imatges.  

Un cop la boca es tanca, ve un ventall de moviments, gestos que també són executats sense pausa ni descans, quasi tots a un mateix to i intensitat.  Marco es mou mecànicament emetent gestos i moviments inspirats en la Societat de l’Espectacle, el treball de filosofia de Guy Debord que inclou frases com: Tot el que una vegada va ser viscut directament s'ha convertit en una mera representació.

Per aquest motiu D’Agostin emet un gest buit de significat, un gest ja viscut que ara és una pura representació.  Però, malgrat aquesta buidor d’identitat i que la majoria de gestos són abstractes, n’hi ha alguns, pocs,  en els quals es descobreix una quotidianitat.

El ballarí italià fa una interpretació notable de la cadena de moviments,  integrada per gestos de petites dimensions com de moviments que van de banda a banda de l’escenari.  D’Agostin evidencia que és un ballarí amb qualitats físiques com també un home la intel·lectualitat del qual va més lluny dels estàndards i modes de dansa.