Qui hagi llegit o passat els ulls pel relat autobiogràfic «Èxit: on tot comença», que l'actor Roger Pera va escriure i publicar per explicar el que ell havia viscut en pròpia pell, acollat pel monstre de la cocaïna, trobarà en aquest espectacle una sintetització de tota la història personal que li ha servit de base per participar també en col·loquis en centres educatius i per alertar els adolescents del preu que es paga si mai es deixen engolir per la droga.
Com que l'«Èxit» en català, si li traiem l'accent obert, també vol dir “sortida” en anglès, no costa gens de córrer el risc de fer una interpretació, amb permís del mateix Roger Pera, i veure en el títol de l'espectacle un subtil doble significat. Si en el llibre, ja titulava: «Èxit: on tot comença», en aquesta versió escènica, es podria dir que ha titulat: «Èxit... la sortida».
Perquè Roger Pera se n'ha sortit. Del tot. I de la seva sortida, del seu “èxit”, n'ha fet un crit d'alerta públicament perquè, com diu ell mateix al final de l'espectacle, ningú no hagi de passar mai pel que ell va passar.
En clau de showman, Roger Pera ha bastit un espectacle on dialoga amb els espectadors, reflexiona sobre ell mateix, interpreta algunes peces de musicals que admira o que ha protagonitzat, hi fa un tast de màgia, interactua amb algun dels espectadors a qui demana col·laboració, s'acompanya d'un pianista i, en off —gràcies al mòbil— hi ha el pare, l'actor Joan Pera que, a més de posar-hi la veu, hi ha posat també una part de la codirecció.
Roger Pera fa un acte d'amor al seu pare i, de rebot, a la seva extensa família, la mare i els germans Pera. Un acte també d'agraïment pel suport que va rebre de tots ells quan estava enfonsat per la ferida de l'addicció.
L'espectacle comença quan representa que acaba d'actuar en una funció fent d'Spiderman. Se senten els aplaudiments de fons quan ell entra al camerino, encara atapeït dins el feixuc vestuari del superheroi. El seu pare l'ha d'anar a recollir al teatre. Però una primera trucada del mòbil ja deixa entreveure que Joan Pera tindrà una sortida també del seu teatre una mica embolicada i que Roger Pera tindrà prou temps per aprofitar l'espera per explicar què ha estat la seva vida.
L'espectacle té moments d'humor, picades d'ullet, subtils ironies, fuites de sinceritat i algun moment de sensibilitat que tracta amb la punta dels dits i amb guants de protecció d'incunable perquè no faci mal a ningú. Hi ha un tractament tan delicat com teatralment ben aconseguit.
Sense que es puguin comparar pel que fa al tema de fons, sí que hi ha en aquest espectacle una part de la mateixa intenció amb què l'actor del Tricicle, Carles Sans, va estrenar aquesta mateixa temporada el primer espectacle que feia en solitari, «Per fi sol!»: unes ganes de desvestir-se davant dels espectadors mostrant-se tal com sempre havia estat.
Roger Pera fa ara el mateix, però amb l'avantatge que ja ha actuat en altres ocasions en solitari, per exemple, amb l'espectacle «Quina feinada!», de Becky Mode, en una versió del cineasta Ventura Pons, el 2018, a la Sala Versus Glòries. Una mostra de la “bèstia” escènica que Roger Pera porta dins. Ell mateix ho justifica: va començar a treballar quan era una criatura, als 9 anys, convertit en un dels primers dobladors amb veu real d'infant que fins aleshores acostumaven a fer actrius o dobladores. La seva relació amb l'espectacle i la televisió ja no es va aturar des d'aleshores “sense cobrar ni un duro!”, diu, tutelat legalment per llei pels pares, fins que va ser major d'edat.
I d'allí a musicals, espectacles i protagonismes prou celebrats. Fins que el 2014 es va jugar la pell i la pròpia inversió econòmica en la recuperació del musical «Germans de sang», que ell ja havia interpretat els anys noranta en el paper del germà pobre Mickey, que va dels set anys i mig als vint anys, amb Àngels Gonyalons, Joan Crosas, Jaume Mallofré o Gemma Brió, entre altres, dirigit per Ricard Reguant. El mateix Reguant amb qui va repetir aventura el 2014, al Teatre del Raval, on ara també actua, i on aquell gener es va haver de cancel·lar la funció de les sis de la tarda perquè aleshores, que hi feia de protagonista, no s'hi va presentar, ni va avisar que no s'hi presentaria, ni ho va fer l'endemà, ni l'endemà no l'altre... Fins que la companyia va haver de revelar públicament que l'actor protagonista de «Germans de sang» s'havia fet fonedís.
Roger Pera comença el seu relat amb aquest punt d'inflexió en la seva trajectòria. I confessa ara on era aquell dia de gener del 2014. Tancat a casa. Allunyat del món i de tothom. Malvivint de la cocaïna, una addicció que ja feia temps que arrossegava, però que havia après a mig controlar. Fins que el monstre el va vèncer.
Roger Pera continua sent l'actor capaç d'omplir en solitari un escenari i un auditori. Fent un tast del Mickey de set anys i mig de «Germans de sang», interpretant un tema de Sondheim, posant-se en la capa i la mitja màscara d'«El fantasma de l'òpera» i esquitxant el relat d'anècdotes personals i familiars que involucren tots els Pera i que en cap moment no estan al marge de l'extensa carrera del seu pare, l'actor Joan Pera, un personatge que si bé no apareix físicament en aquest espectacle, sí que hi és present en tot moment en les paraules que li dedica Roger Pera i que el fan visible en la imaginació dels espectadors. (...)
