Exit Napoleón

Circ

informació obra


Escenografia:
Matthew Ridout
Composició musical:
Ficar West
Vestuari:
Alana Small
Intèrprets:
Anna de Lirium, Colette Gomette
Sinopsi:

Un jubilat cuiner de l’exèrcit s’arrossega amb prou feines pel fang, solet i abandonat.

No té idea de cap a on es dirigeix.

Simplement va. Una tenda de campanya es troba en el seu camí. Trontollant passa directament a través d’ella. Hauria d’haver seguit cap endavant, però hi ha una cosa que l’atrau … un llit, un abric, el símbol imperial de l’abella, un barret una mica estrany … Mentre remena dins, troba que ja no se sent perdut. S’adona que està assajant un paper nou i perillós …
L’única cosa que necessita és un carisma assassí, una voluntat de ferro inoxidable i un ratllador de formatge.
Esquitxat de referències obliqües a dèspotes de talla curta, l’últim drama còmic i sense paraules ens mostra al pallasso seguint un camí ben gastat cap al poder absolut i al desastre absolut.El títol es refereix a un episodi compromès en la vida de l’Emperador Napoleó Bonaparte.

Crítica: Exit Napoleón

12/06/2017

Un nas de pallasso per a Napoleó

per Mariona Sanfeliu

Hora i mitja de monòleg clown que la veterana artista britànica de renom internacional Nola Rae va defensar sense defallir, en un relat un xic irregular que a voltes desorientava, però que li va permetre desplegar un gran ventall d’escenes, recursos dramàtics i números en codi clown que feien florir riures enjogassats per la platea de forma intermitent però constant.

“Exit Napoleon Pursued by rabbits” és un espectacle fosc, terrible i tendre alhora, on s’intueix una reflexió que traspassa tota la trama, sobre el poder i les bogeries del poder. Un personatge perdedor, un cuiner de l’exèrcit que ha perdut els seus companys, enmig del no res, del fred, s’arrecera en una cabana. Hi troba antigues relíquies de la guerra, unes botes, un abric, un estendard amb una insígnia imperial i sobretot un barret, el barret napoleònic, que li serveixen per construir-se un món de fantasia en què es converteix en un emperador o en un dictador, amb recursos que semblen trets de “El Gran Dictador” de Charles Chaplin. Allà hi assaja petites venjances de mort i assassinat amb éssers que només estan en la seva imaginació, amb a armes que no són més que olles, culleres, i ratlladors de formatge, i comença un deliri de cobdícia i poder.

Podríem dir que les referències surrealistes d’un episodi real de la vida de Napoléo Bonaparte que va fugir d’un estol de conills dòcils enmig d’una cacera, li recorden al personatge, al pallasso i també als espectadors, que tots tenim els nostres punts febles, les nostres fòbies i les nostres pors.