Extraños mares arden

Nous formats

informació obra


Dramatúrgia:
Laida Azkona Goñi (col·laboració)
Direcció:
Laida Azkona Goñi (col·laboració), Rodrigo Garcia
Coreografia:
Laida Azkona Goñi
Composició musical:
Juan Cristóbal Saavedra
Escenografia:
MiPrimerDrop, Rodrigo Garcia
Vídeo:
MiPrimerDrop
Il·luminació:
Ana Rovira
Vestuari:
Mikel Colás, Manuel Vernal (màscares)
Estrena:
Festival TNT 2016, Festival TNT 2016
Sinopsi:
Extraños Mares Arden és un projecte escènic audiovisual viu, proper a un poema documental, que utilitza la videocreació per indagar en la relació entre el desert d’Atacama, el més antic i àrid del món, i els cossos que l’habiten. Un desert tan immens com les barbàries que hi han succeït. L’espectacle parla dels habitants que van sobreviure a les contínues atrocitats perpetrades en aquesta àrea geogràfica i que, lluny de fugir, van decidir quedar-se i fer del desert el seu últim refugi possible.

Txalo Toloza explora la història de la primera meitat del segle XX i les relacions entre la mineria del coure i el salnitre a l’Amèrica Llatina, la indústria armamentística de les dues grans guerres mundials, l’especulació econòmica i el naixement de les primeres grans col·leccions d’art contemporani. El punt de partida és la història de la família Guggenheim, molt famosa per la seva relació amb l’art contemporani però molt més desconeguda com a propietària d’una de les companyies mineres més grans del món.


Crítica: Extraños mares arden

25/10/2017

La desertització econòmica és provocada

per Alba Cuenca Sánchez

A l’espectacle de creació de Laida Azkona i Txalo Toloza-Fernández veiem una performance documental en la que s’explica tota la historia de la desertització, també social i econòmica, del desert d’Atacama, un lloc àrid i ple de recursos minerals clau en el desenvolupament del capitalisme. Durant la funció, se’ns presenta amb ironia i sarcasme el progrés basat en l’especulació del clan Guggenheim, així com la seva relació amb les crisis del poble xilè. I ens sorprenem de com la realitat supera àmpliament la ficció, amb fenòmens que continuen vigents a dia d’avui.

El muntatge és el fruit d’un enorme treball d’investigació motivat pels orígens de Toloza. En ell, es combinen les diapositives i els vídeos amb les histories dels seus avis i pare, originaris de la zona. Mentrestant, a escena, els dos artistes utilitzen teles de colors, llums i maquetes per a construir, a partir del que pretenen ser les peces d’un museu d’art contemporani, una rèplica de l’autèntic desert. Al final, som convidats a contemplar de prop la creació i tenim fins i tot la oportunitat de caminar-hi per enmig. Moure’s pel desert, saquejat una i altra vegada i amb tot un seguit de pobles condemnats a la desaparició. I és que si un missatge ens queda clar entre tot el bombardeig d’informació, és que no totes les desertitzacions són climatològiques ni inevitables.