Falstaff

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Mercè Managuerra, Francesc Orella, Mingo Ràfols, Rafel Ramis, Jordi Robles, Jordi Sanosa, Teresa Vallicrosa
Autoria:
William Shakespeare, Jean-Paul Sartre
Dramatúrgia:
Konrad Zschiedrich
Direcció:
Konrad Zschiedrich, Jordi Prat i Coll
Ajudantia de direcció:
Marc Chornet
Il·luminació:
Alberto Rodríguez
Escenografia:
Ricart Prat i Coll
Vestuari:
Ricart Prat i Coll
Sinopsi:

Henry Bolingbroke, amb l’ajuda dels Percy després d’una guerra civil, força a abdicar al rei Richard II i arriba al tron com a Henry IV. Mentrestant, el seu fill, Hal passa el temps en companyia de Falstaff i una colla de nobles arreplegats que roben, beuen i es diverteixen allotjats a la Taverna de la senyora Quickly. El rei, Henry IV desaprova el comportament del seu fill, fins que aquest torna al seu costat per lluitar en la batalla de Shrewsbury. Quan Henry IV mor, Hal és coronat rei amb el nom d'Henry V i Falstaff espera que l’ascensió al tron del seu estimat amic li atorgui un càrrec de ministre i li porti la fortuna que mai no ha tingut, però aquest el repudia.

En poques ocasions, Shakespeare va plantejar tan clarament la relació entre les obligacions de la política, sempre properes a la guerra, la mort i les ganes desenfrenades de viure. Entre obligació i plaer, honor i pragmatisme, autoritat i humanitat, el drama històric i la comèdia efusiva, la mort i la vida, l'autor crea un món únic en el teatre de tots els temps. La figura de Falstaff resulta una de les seves creacions més extraordinàries.

L’adaptació que Konrad Zschiedrich ha dut a terme, ens remet com ‘Campanades a mitja nit’, a les obres shakespearianes de ‘Ricard II’, ‘Enric IV’, ‘Enric V’ i ‘Les alegres comares de Windsor’.

Crítica: Falstaff

29/02/2016

El dilema de representar el que, fins llavors, s'explicava

per Jordi Bordes

Shakespeare era un mestre que, sense tecnologia, permetia viatjar i divertir la seva audiència. A l'escenari, s'evitaven les guerres i els vaixells i cavalls. Per això, molts dels personatges, com Falstaff però també Rosencratz o  Guildenstern tenen un paper final ben galdós. Tom Stoppard va fer un homenatge als personatges secundaris a Rosencratz i Guildenstern són morts, que es va poder veure una versió fa una pila d'anys a la Sala Beckett. Ara, Konrad Zschiedrich fa una dramatúrgia per anar resseguint el fil d'aquest general poca pena, que fart de servir a la Cort, decideix fer vida a les tavernes. El príncep serà un deixeble fins a determinat moment. 

És evident que mostrar la disbauxa que proposa Falstaff, ben enriollat de vi, és molt atractiu. Però el problema és  si aquestes escenes "pastorils" tenen prou entitat per sí soles. Efectivament, ho seria si Falstaff es mogués per una moral antagònica  a la de la Cort però que recuperés la humanitat, com aquells personatges de Shakespeare que es refugien al bosc d'Arden. De fet, a la mateixa Akadèmia es va poder disfrutar del Com us plagui (2014) que revelava aquests dos móns. Però Falstaff és tot aire, i por. No hi ha sentit móral. Només el fill, el que serà Enric V, sí que sabrà sortir de les cendres de la barrila i convertir-se en el monarca estimats per tots. Però, aquest personatge, apareix molt més ben dibuixat i heroic a la proposta de Pau Carrió (Victòria d'Enric V, Lliure, 2014). On sí que hi ha humanitat en Falstaf, és en el moment de la batalla que, covard com el que mes, es planteja si vol ser una persona d'honor. 

A la generositat dels actors (Francesc Orella és divertidament calcasses i Emilià Carrilla és un aprofitat Lord Bardolph, mentre que Teresa Vallicrosa és un Jutge Silence divertidament lacònic o Rafel Ramis un entusiasta Jutge Shallow) cal sumar-hi una bona idea d'arrencada: situar la cort al fons i la taverna en primer pla. La Cort s'il·lumina amb una llum tènue i freda. A l'escena més popular, els focus escampen excès arreu. Però no es resol bé els canvis constants d'espais. I s'insisteix massa en voler representar tota la trama. Segurament, seria molt més eficaç( bé que ho feia en Shakespeare) poder estalviar passatges breus i amb poca substància amb algú que narrés el fet a una tercera persona. Meritori treball que queda desaprofitat a escena, lamentablement.


Trivial