Abans de tot , una recomanació imprescindible:
si no heu vist mai la magistral pel·lícula d’Orson Welles “Campanades a
mitjanit”, busqueu-la ràpid pels mitjans legals o fins i to il·legals que
tingueu més a mà: descobrir una obra mestra com aquesta, està per damunt
de la llei. I sens dubte, la pel·lícula de Welles ( que va transformar el
nostre castell de Cardona en la seu de la monarquia britànica, amb la mateixa
versemblança amb que el seu geni era capaç de transformar qualsevol
localització en allò que volia , sovint comptant amb pressupostos de misèria)
és el millor vehicle imaginable per a tal de conèixer amb tota la seva
voluminosa humanitat la figura de John Falstaff. Que – cal no oblidar-ho mai-
és l’únic personatge que té l’honor d’aparèixer ni més ni menys que a tres
obres de Shakespeare ( la primera i la segona part d’ “Enric IV” i “Les alegres
casades de Windsor”), i encara ser esmentat a una quarta ( “Enric IV”) en la
qual es descriu la seva mort. És evident que el gran Willy va veure quelcom d’especial
, en aquest ésser de caràcter més aviat tirant a covard i mentider, amb certa
tirada a proveir-se de fons exercint si cal com a lladregot quan la bossa està
buida, i sempre lliurat al bon beure ( o
al mal beure; la qüestió és beure, i quan més millor) , la bona taula, i la luxúria de bordell. No:
decididament, Falstaff, no és un model de virtuts. Però precisament per això,
resulta un personatge modèlic : perquè Shakespeare el va dissenyar a l’alçada
de les febleses humanes , i no a l’alçada d’aquells altres reis embogits per
l’ambició i d’aquells altres personatges posseïts pels abismes de la passió que
protagonitzen tantes de les seves obres mestres.
Falstaff és algú humanament imperfecte que alhora ,sap mostrar nobles sentiments quan es
tracta d’exercir d’amic dels seus amics: una traïció en aquest sentit, pot
trencar-li el cor. I és algú que no aspira a cap mena de glòria ni d’honor que
pugui fer malbé la vida, l’única cosa veritablement gloriosa de la qual disposa
una persona: perdre-la a canvi d’una mica d’honor és segons ell - i crec que molts i moltes de vosaltres
estareu d’acord- el pitjor negoci imaginable. Fins i tot, es podria dir
que Falstaff té un punt de contacte amb
el mateix Sancho Panza ( no per res Don Quixot i el seu escuder , van ser una
altra feblesa de Welles) quan es tracta de tocar dempeus a terra, encara que el
bon camperol castellà de Cervantes, ni de lluny , resulti tan viciós.
Falstaff es deixa caure ara pel Teatre
Akadèmia, en un espectacle que segueix molt de prop l’estructura narrativa de
la pel·lícula de Welles, i ficat dins les carns d’un Francesc Orella que, amb el talent que el
caracteritza, ha sabut com fer-se del tot seu el personatge : la seva
interpretació –tan torrencial com ho requereix l’homenatjat Sir John-
constitueix sens dubte el punt fort d’un muntatge que , això si , presenta
alhora masses punts febles. Un muntatge
esforçat que se’n en surt discretament quan la comèdia és el to dominant; el
seu primer tram resulta en aquest sentit el més reeixit. Però que s’enfonsa
notablement a mesura que l’acció avança. I especialment, al llarg d’una massa
allargada segona part que posa en evidència la qüestionable traça i la limitada imaginació amb què s’han
resolt el passatges més dramàtics del text: cal apuntar en aquest sentit
l’escassa entitat que presenta la batalla amb duel final inclòs que ha de
decidir el futur d’Anglaterra. I cal insistir en el fet que si aquest fragment
naufraga en la proposta de Zschiedrich
no és pas per culpa dels recursos
dels quals disposa la producció , si no
més aviat per manca d’idees escèniques potents capaces d’impregnar-lo de força dramàtica i entitat èpica . D’altra banda, resulta evident que no tots
els membres del repartiment saben resoldre igual de bé el tema del desdoblament de personatges, com queda en evidència
en la fallida escena de la lleva, i que el “càsting” –penso per exemple en el
príncep Hal- grinyola una mica en segons quins casos. Amb tot , resta el gran Orella. I resta el gran Willy. I
resta l’ambició d’un espectacle fet amb moltes ganes i no exempt dels seus bons moments de bona
diversió , encara que no se n’acabi de sortir.
