Fang i setge

Musical

informació obra


Composició musical:
Salvador Brotons , Richard Rodgers
Direcció Musical:
Salvador Brotons/ Quim Piqué
Dramatúrgia:
Marc Rosich, Marc Angelet, Josep Pedrals
Ajudantia de direcció:
Xavier Povill
Coreografia:
Toni Mira
Escenografia:
Llorenç Corbella
Intèrprets:
Oriol Genís, Albert Gràcia, Jordi Llordella, Pep Molina/ Frank Capdet, Neus Pàmies, Quimet Pla/ Joan Martí, Marc Pujol/ Jan Forrellat, Aina Quiñones, Xavier Ribera-Vall, Aina Sánchez/ Judith Tobella, Teresa Vallicrosa/ Dolors Martínez
Producció:
Excés d'entusiasme Produccions
Text:
Oscar Hammertein II
Sinopsi:

“Juliol de 1713. Comença l’evacuació de les tropes aliades de Catalunya que deixa la població desprotegida davant l’amenaça borbònica. William Plowright, un soldat ras anglès, decideix a última hora quedar-se a lluitar a Barcelona. No el motiven ideals heroics, sinó que el que el reté és Ònia, una noia de família noble, que l’acaba d’enamorar amb la seva rauxa i rebel·lia. La jove, desobeint les ordres del seu pare, es queda a Barcelona pel que ella creu que és el seu deure: sumar-se a la defensa de la ciutat. En William, començarà a entendre la naturalesa del setge barceloní seduït per l’esperit i la decisió d’Ònia, i fins i tot acabarà convertint-se en ponderat cronista i observador dels dramàtics fets des de la primera línia de foc. Les circumstàncies terriblement adverses del setge no són, però, l’única raó que pot posar en perill el futur de la jove parella.”

Així és com engega "Fang i setge", un espectacle que, adoptant els contorns d’un musical de gran format, vol apropar els espectadors a la vida dintre els murs de la ciutat assetjada. Amb la intenció de fer-los partícips del nervi, la rauxa i l’angoixa dels moments més virulents del conflicte, la trama els portarà a olorar el fang i la pólvora d’alguns dels escenaris crucials del setge, com ara el Baluard de Santa Clara o el Fossar de les Moreres. Al mateix temps, però, i malgrat els patiments propis de la reclusió, també es vol documentar l’esperança festiva dels seus habitants, les alegries senzilles de la vida quotidiana a la ciutat i l’explosiva eufòria per les petites victòries diàries.

L’espectacle amb orquestra en directe i més de 100 actors a sobre l’escenari, no vol ser altra cosa que un homenatge a tots els homes i dones que van viure el dramàtic setge, en tota la seva humanitat, feta d’errors i d’encerts. Errors i encerts que ens han fet avui tal com som!


Crítica: Fang i setge

14/12/2014

Passió emocional i també èpica en un espai monumental

per Jordi Bordes

Crítica 11.2.2016

La producció de Fang i setge aterra a Barcelona, amb la mateixa valenntia que va estrenar-se a Olesa. Ara, la peça arriba més ben compactada dramatúrgicament. Segueix sent una peça que alterna els fets històrics amb l'èpica dels personatges anònims (alguns d'ells històrics com són Bonaventura de Gualba i Serra i Postius) al costat d'un Villarroel i l'absència de Casanova. L'escenografia monumental s'ha transformat en uns útils mòduls que  es deplacen pels laterals i unes pantalles que projecten un àudiovisual suggerent. Segueix triomfant, per la seva eficàcia i simplicitat, l'ombra xinesa de la festa amb els gegants ballant l'arribada d'un vaixell carregat de menjar.

En la tercera temporada del muntatge, el musical reivindica la seva vàlua dins del gènere més que per l'oportunisme polític. Es fan evident paral·lelismes amb Los miserables: Hi ha la lluita dels obrers, hi ha fins i tot un suïcidi com el de Javert. Aquest, de fet, es realitza a dos fronts (com l'escena dels empresonats al vaixell de Mar i Cel de Dagoll Dagom, en què es veuen les mans per la borda i, fora del vaixell, els personatges demanant pietat). En aquest sentit, la caiguda al fons del mar d'una de les protagonistes de Fang i setge, rossegada per la consciència, cau  amb una màgia similar a la del músic de Cop de rock (Victòria, 2011). 

L'obra segueix impactant amb una música contínua de Salvador Brotons, que no abusa de frases musicals i que situa moments culminants com l'Arrisquem! (el més èpic), o les balades d'Eulàlia i el duet romàntic d'Ònia i Will. La retallada (d'uns 40 minuts respecte el llibert original) manté l'estona de divertida escatologia (els catalans a les comunes) i, aclareix el perfil de les protagonistes. Núria (Annabel Totusaus) sap jugar molt bé el seu paper ambigu i interessat Joana (Aina Quiñones /Aina Picarolo) signa la ingenuïtat i el futur. Eulàlia (Judith Tobella/ Aina Sánchez) té una presència intrmitent però determinant. Per últim, Ònia (Neus Pàmies) reuneix l'èpica del moment renunciant a tot i la vessant sentimental. És la pedra filosofal. L'actriu l'afronta amb molta soltura i una determinació lloable. Llargas vida a aquest musical cosit amb l'entusiasme i la gosadia de parlar de la història pròpia emmirallant-se amb Los miserables. Una peça que s'emparenta amb la gosadia dels veïns del Poblenou amb una obra també  valenta: el Rent en català   

Crítica 13.12.2014

Nova aproximació als fets de 1714 des d'una rigorositat històrica però també des de l'emoció dels personatges anònims que vivien a la Barcelona de fa 300 anys i que van morir, sobreviure o "fer-se els viu" per  una situació política de trencament amb la corona borbònica. L'espai de grandíssimes dimensions exigeix una megaproducció amb un centenar d'actors desplaçant-se per l'escena; una escenografia imparable i una potència musical (interessant debut de Salvador Brotons com a compositor de musicals) per fer arribar l'emoció fins a la darrera filera.

La pega d'aquesta peça és la dificultat de ser sublim amb un treball que, per força, exigeix el traç gros. El dia de l'estrena, la il·luminació no era precisa i els micròfons fluctuaven. Pel que fa als protagonistes professionals van saber superar aquestes dificultats tècniques mirant de bastir uns personatges que no tenen gaire temps a demostrar les seves contradiccions, a fer-los complexes i dotar-los de més veritat que la pàtina superficial. Marc Rosich ha desplegat una pila de trames paral·leles sobre la causa del setge que fa que la història no deixi d'avançar (cosa d'agrair perquè les peces musicals aporten contingut a l'escena) però que apareix massa esquematitzada (matisar-la implicaria, forçosament, una caiguda de ritme i un allargament de la funció que ja és prou maratoniana, sobretot la primera part).

A escena, però, hi brilla l'entusiasme que connecta amb el públic molt receptiu a la reclamació dels drets d'autodeterminació dels catalans. Els de fa 300 anys i, sobretot, els d'avui. En aquest sentit, combrega prou amb un públic molt ampli que pot repetir l'operació de viatjar a Olesa per veure La Passió,però ara ,per una motivació més política que religiosa. Es trobarà amb una peça èpica i se sorprendrà amb l'emoció dels personatges més joves, que viuen radicalment les seves conviccions polítiques. Hi ha un cert misticisme però es trenca amb personatges que dubten i amb altres que miren pels seus interessos, sense patir per les conseqüències dels més desfavorits.

Trivial