Si heu vist l’extraordinari i ben emblemàtic documental de Jennie Livingston “Paris is Burning” (el podeu trobar a Youtube subtitulat en castellà) o l’estupenda sèrie de Ryan Murphy “Pose”, o heu anat al Mercat de les Flors a gaudir de les coreografies de Trajal Harrell, ja sabeu que el Voguing no se’l va inventar Madonna quan va publicar el seu cèlebre single “Vogue”. Ben al contrari: el que va fer Madonna en el vídeo clip de la cançó i en els seus concerts , va ser retre-li homenatge i integrar en la cultura pop mainstream allò que havia nascut en la cultura marginal dels poc glamurosos locals de Harlem que acollien els caps de setmana i des de finals dels anys 70 els ballrooms, en els quals participaven els sectors més empobrits ( bàsicament, llatins i afroamericans) d’allò que ara denominem la comunitat LGTBIQ+. Les persones que competien en cadascuna de les categories d’aquests balls-desfilades , es passaven la setmana manufacturant uns fantasiosos modelets que s’inspiraven en alguna figura icònica de la cultura popular o en els dissenys que mostraven les més prestigioses revistes de moda. I els lluïen al ballroom tot realitzant moviments coreogràfics sovint basats en els sofisticats posats que exhibien revistes com ara “Vogue” des de les seves luxoses pàgines de paper couché. La recreació que substituïa la molt cara matèria prima dels originals per materials tèxtils molt més assequibles, venia alhora a qüestionar i/o capgirar estereotips . I eren tants els punt en comú que compartien els participants, que van acabar donant origen a famílies amb nom propi i domicili fixe que venien a substituir el model familiar que sovint els havia rebutjat per la seva orientació sexual , i en les quals tenien un paper essencial les “Mother Drag”.
Tot això em va venir al cap en el moment en què el Voguing i el “Vogue” de Madonna fan la seva enlluernadora irrupció a l’escenari d’aquesta sensacional proposta escènica en la qual ,d’altra banda, gairebé tot resulta additivament enlluernador. Una proposta que fusiona a ritme trepidant la passarel·la reptadora que desborda imaginació , el biopic embogit, contagiosament vitalista i puntualment commovedor ( la SIDA que tants estralls va causar entre les famílies dels ballrooms es va emportar també al company del creador d’aquesta festa ) i el musical coreogràfic i sovint irresistiblement sexi que deixa ben clar el talent dansaire de la companya. Una companyia en la qual , per cert, ja es fa ben visible allò que el mateix creador fa verbalment explícit al vídeo que introdueix cap el final de tan magnètic show: aquí no cal tenir un cos normatiu , per tal de poder lluir tota la bellesa del cos. I aquesta reivindicació , connecta també d’allò més amb l’esperit d’aquells ballrooms en els quals competien cossos sovint castigats per unes condicions vitals i/o laborals i/o emocionals que quedaven momentàniament oblidades ,quan mostraven amb orgull el model amb el qual aspiraven a triomfar aquella nit.
Tant sa val si a Jean-Paul Gaultier el coneixem gràcies a la mítica cotilla amb pits cònics que la mateixa Madonna va popularitzar a nivell universal (tot i que no va ser la primera en lluir-los, com ens revela l’excel·lent actriu còmica de l’espectacle ). O gràcies a la forma com ha sabut vestir i deixar empremta al cinema d’Almodóvar o Luc Besson. O gràcies a la colla de seductors mariners que ens conviden a comprar la seva colònia lluint aquelles emblemàtiques samarretes a ralles directament inspirades en la no menys emblemàtica pel·lícula “Querelle” de R.W. Fassbinder. El cert és que el sempre juganer, sorprenent , divertit , provocador i de vegades escandalós Gaultier , ocupa ja un lloc d’honor en la mateixa cultura pop d’aquestes darreres dècades que desfila també per l’escenari , tot seguint amb humor el seu itinerari vital i creatiu. Ara que els grans dissenyadors protagonitzen grans exposicions a grans museus que veuen com gràcies a aquestes exhibicions els seus ingressos s’enlairen, no està tampoc gens malament que l’amic Gaultier es faci un autohomenatge des d’un escenari que, en qualsevol cas, sap molt bé com omplir d’imaginació desbordant. I pel qual hi passen també figures molt anteriors a aquells dies en els quals es dedicava a fer dissenys a l’escola tot provocant les ires d’una mestra amb l’inconfusible perfil picassià de Rossy de Palma; ella, com la Deneuve, formen part de les estrelles virtuals que també ensenyen el nas a l’espectacle. I per cert que Picasso va ser un altre il·lustre portador de samarretes a ralles fins i tot anteriors a les de “Querelle”. De la Mistinguett a la Joséphine Baker que tant de ritme sabia transmetre-li a una colla de plàtans fets faldilla, i fent parada imprescindible al Folies Bergére que tant l’ha fascinat des de sempre i en el qual es va estrenar aquest mateix espectacle, sense oblidar-se per exemple del magnètic duet a ritme de vinyeta de còmic que es muntaven als anys seixanta Serge Gainsbourg i BB: aquí teniu una petita mostra de la representació francesa de l’espectacle. Però de la mà de Gaultier, donarem també el salt cap el London punk que celebrava el Jubilee de Sa Majestat la Reina omplint-se cos i roba d’imperdibles: també aquest estil, va deixar marques a l’estil Gaultier. I tot i que la sexualitat joiosa estigui sempre present a l’escenari , ho està més que mai quan la veu de Frankie Goes to Hollywood ens convida a una sessió de “Relax” al club més calent de la ciutat; l’hedonisme nocturn forma també part inseparable de l’estètica Gaultier . De Grace Jones a Bowie, de CHIC a Eurytmics, de vegades mitjançant enregistrament mítics i de vagades servida amb la veu en directe de l’estupenda cantant integrada a la companyia; el cert és que la desfilada musical està al nivell de la desfilada visual . I el cert és també que el conjunt , acompanyat en tot moment d’un majestuós embolcall tecnològic, no et permet mai que els ulls i les orelles baixin la guàrdia, no sigui que s’acabin perdent l’apunt circense del muntatge, o la seva potent escena de burlesque, o aquell moment en el qual el Can Can d’Offenbach es transforma també en un bon homenatge a la ja desapareguda actriu i codirectora Tonie Marshall. Tornant al principi: entre aquells econòmicament precaris Ballrooms i aquest luxós muntatge, pot semblar que hi ha una enorme distància. Però alhora, alguna cosa de l’esperit que animava aquella colla d’artistes amb poc ofici i gairebé sense cap benefici, perviu en aquesta troupe que es mou guiada per les magnífiques coreografies de Marion Motin, i pel creador que mou els fils de tot plegat, i que sap com fer-nos particeps de la festa.
