“El vestit ets tu”, diu el mediàtic dissenyador francès Jean Paul Gaultier (Arcueil, Val-de-Marne, França, 1952). I també deixa anar que la vida és bella i que la bellesa és en l'interior d'un mateix. Entesos. Són petites mentides que no fan mal i alimenten l'autoestima. Mentre ho diu, només cal passar els ulls per la platea del Teatre Coliseum i veure-hi alguns vestits estrambòtics que imiten els seus dissenys, looks de festa de nit (ni que, pel canvi horari, a fora encara peti l'últim sol), lluentons a manta, perruques estarrufades i barrets de disseny, alguns dels quals no deixen veure l'escenari per les seves exagerades dimensions. Teatre, música, xou i moda formen un còctel explosiu.
L'estrena absoluta aquí de l'espectacle «Fashion Freak Show» del mediàtic i polèmic dissenyador de vestuari i joieria Jean Paul Gaultier és un d'aquells esdeveniments artístics que fan tancar la circulació davant les columnes històriques que monopolitzen la minúscula vorera del Teatre Coliseum de Barcelona, mentre el photocall treu fum amb les figures humanes que semblen vingudes del més enllà i el jocs de ferros del monument a les víctimes del bombardeig feixista de la Gran Via s'ho mira des de les altures.
L'espectacle «Fashion Freak Show» segueix un guió que no amaga la intenció autobiogràfica del seu autor. Jean Paul Gaultier des que veu el món; Jean Paul Gaultier a l'escola amb la seva dèria de fer els primers dibuixos; Jean Paul Gaultier amb els primers dissenys; Jean Paul Gaultier en el remolí de l'amor; Jean Paul Gaultier en el moment dolorós de la sida —el moment més emotiu de l'espectacle que recorda la seva parella i totes les víctimes de la malaltia—; i Jean Paul Gaultier, sobretot, embolcallat de les seves creacions amb una desfilada encaixada amb una trama de música, coreografia, cabaret i ràfegues d'humor de les mestres de cerimònies —les dues actrius que aporten la part del discurs, sempre en anglès, tot i que han tingut la sensibilitat de jugar amb picossades de català— i fugaces intervencions de circ que, per atzar i coincidències de calendari, sembla que en algun moment s'hagin escapat del Grand Chapiteau de Bellvitge on hi ha el Cirque du Soleil.
L'espectacle és simplement enlluernador. Les diverses coreografies —abstingueu-vos-en els amants de la dansa en sentit pur— s'acompanyen d'una banda sonora que repassa els diversos estils de les dècades dels setanta, vuitanta i noranta del segle passat amb barreges de pop, funk, rock, música disco i, per respirar, la chanson francesa, perquè no sigui dit que Jean Paul Gaultier no es recorda de la seva petita pàtria que l'ha vist néixer i créixer i, també, provocar els esquemes establerts de la moda i el disseny.
És aquesta provocació la que recorre tot l'espectacle. Amb una vintena d'artistes multidisciplinars a l'escenari, Jean Paul Gaultier i els creadors d'aquest «Fashion Freak Show» passegen un mostrari de més de tres-cents models de vestuari —que supera tots els dissenys escènics vistos fins ara— i que tant mostren algunes de les emblemàtiques creacions del dissenyador —sense oblidar la Nana i els Conen bra de cucurutxo— com algunes peces originals que són les que s'acosten més al vestuari artístic.
Durant dues hores amb entreacte, el ritme de l'espectacle és frenètic i es fa impossible que algú en desconnecti. Llum i color configuren una escenografia que està al servei del complement videogràfic, molt en la línia cinematogràfica i televisiva, on apareixen també Rossy de Palma i Catherine Deneuve per recordar l'aproximació que Jean Paul Gaultier ha fet al cinema, ja sigui amb Pedro Almodóvar o Peter Greenaway o Luc Besson, a més de la seva col·laboració en dansa o la que va fer amb el disseny de vestuari de la cantant i també amant de xous com ell, la inesgotable Madonna.
Fa quatre anys, Jean Paul Gaultier va anunciar que posava fi a la seva carrera de dissenyador i que es retirava. Una altra petita mentida que no fa mal. Amb aquest espectacle, està més actiu que mai. Pregona el seu missatge pels escenaris internacionals i no amaga res de la seva vida. L'home que ha vestit mig món, que ha omplert el Folies Bergère o el Royale Palace de París, es despulla davant de tothom. I sembla que només se sent a gust, tal com vol ser, amb la típica samarreta de ratlles de mariner.
L'espectacle és fresc, viu, esplendorós i gens kitsch. Només hi falta que un aspersors escampessin fragàncies dels seus perfums. I al final, abans del fosc, deixa que el protagonisme absolut el tinguin només els vestits. Uns efectes de llum sobre peces caigudes a l'escenari que reblen el que el mateix Jean Paul Gaultier deia al principi: “El vestit ets tu”. (...)
