No existeix a la història de la dansa i de la música cap migdiada tan creativa com aquella de la qual desperta el faune imaginat per Mallarmè , mentre sonen les primeres notes de la sublim partitura que va composar per a ell Debussy. El llegendari director d’orquestra i també compositor Pierre Boulez, va arribar a afirmar que les notes que surten de la flauta d’aquest faune havien vingut a renovar l’art de la música . I la coreografia dansada per ell mateix que Vaslav Nijinski va ballar per primer cop fa ara cent-dotze anys ha estat sempre considerada com un punt d’inflexió en el naixement de la dansa moderna. Com afirmava per la seva banda el mateix Debussy, el seu preludi, lluny de voler resumir el cèlebre poema simbolista de Mallarmè, volia capturar “els desitjos i somnis” d’aquest faune luxuriós i sempre a la recerca de nimfes que, una calorosa tarda d’estiu, troba en la migdiada l’espai oníric en el qual connectar amb els seus desitjos. I el cert és que bona part del públic que va assistir a les primeres representacions de tan emblemàtica peça coreogràfica va reaccionar escandalitzat, davant els libidinosos anhels d’aquest esser mitològic que es pregunta si allò que estimava i desitjava, era només un somni.
El cas és que, quan havia passat més o menys un segle des d’aquell primer despertar , aquest no menys emblemàtic gran representant de la dansa contemporània que és el ballarí i coreògraf belga amb orígens marroquins Sidi Larbi Cherkaoui va donar-li una nova configuració a la dansa del faune i de la nimfa dels seus somnis. I que , després d’haver estat nomenat director artístic del Ballet du Grand Théâtre de Genève, Cherkaoui ha decidit reunir aquesta breu peça per a dos únics ballarins amb la gran peça per a vint ballarins i gairebé una hora de durada que és “Noetic”; una coreografia del 2014 que , aparentment, es situa a les antípodes de l’anterior. Però que , en realitat, forma amb ella un excel·lent programa doble complementari.
El faune i la nimfa es mouen pel ombrós bosc de l’escenògraf i il·luminador Adam Carrée tot exhibint mitjançant els seus cossos (poc i rústicament vestits per Hussein Chalayan) una gestualitat plena d’arcaica i mitològica animalitat. Els seus moviments transmeten aquella mena d’ingènua sensualitat amb arrels tel·lúriques pròpia de qui situa l’instint per damunt de qualsevol forma de comportament sofisticat, i està acostumat a moure’s per territoris tirant a solitaris en els quals la natura regna encara al seu aire. Per contra, la vintena d’intèrprets de “Noetic” sens presenten tan elegantment vestits per Les Hommes –Tom Notte que no farien mal paper a una sofisticada desfilada de moda. La seva individualitat, ha quedat en principi relegada per la dinàmica de grup social amb la qual irrompen a l’escenari. I el bosc fet teló pintat, ha estat substituït pel blanc i també elegant dins la seva austeritat minimalista espai escenogràfic dissenyat per Antony Gormley, l’aclamat escultor amb el qual Sidi Larbi ha col·laborat ja en diverses ocasions. Aquest espai en va ple d’uns llistons fabricats amb fibra de carbó que s’encarregaran de visualitzar l’idea que en gran mesura es troba a l’origen de la proposta: l’idea segons la qual una línia recta és en realitat una línia corba, i aquesta curvatura és la que permet crear els cercles que impulsen la interconnexió col·lectiva. Sidi Larbi ens recorda que la paraula “Noètic” prové del grec , i es defineix com “la cerca intuïtiva del coneixement; el que ja és present en nosaltres mateixos i en l’univers i que es manifesta una vegada i una altra”. Quelcom que, estirant del fil, ens podria portar fins al mateix bosc en el qual habita un faune que, en aquesta versió, i mentre segueix movent-se seguint les notes de Debussy, es veu alhora de tant en tant sorprès per les notes radicalment contemporànies que ha creat el compositor Nitin Sawhney , com si la partitura de la música del futur fes alhora irrupció en aquest espai carregat de connotacions mítiques.
A casa nostra, a Sidi Larbi el vam començar a aplaudir quan encara era un ballarí integrat a la companyia Les Ballets C de la B . I des de llavors, hem pogut seguir força de prop la seva evolució personal, gràcies a un nombrós grapat de representacions que han deixat constància de la seva singular personalitat coreogràfica i el seu sempre notable talent. Aquest seguiment, ens ha permès també constatar les arrelades constants conceptuals que formen part del món creatiu de Cherkaoui. I reconèixer que, entre elles, pren un especial protagonisme aquesta aposta per la interconnexió universal tan present també a l’actual proposta. Diria que la major feblesa que mostrem de vegades les coreografies de Sidi Larbi, és la de voler reafirmar aquesta aposta amb un excés de discurs i de textualitat explícita. I que també en aquest cas , cau un xic en tan arrelada temptació, posant-li masses paraules i reflexions matemàtiques a la magnífica abstracció per la qual es mou “Noetic”. Sense elles, potser l’esplèndid ballet virtuosament executat per una companyia que exhibeix amb escreix el seu molt alt i del tot compacte nivell, potser resultaria més críptic, és cert. Però alhora, crec que el seu joc d’unitats que esdevenen complexes formes col·lectives restaria igual de diàfanament clar, i no es veuria puntualment ofegat per la dissertació. Tot i que ni aquest impedeix gaudir d’una fantàstica coreografia per a la qual, Szymon Brzoska ha creat una partitura també ben notable . Una partitura que Shogo Yoshii complementa , remarcant els moments de transició de l’espectacle amb el seu ús d’instruments tradicionals japonesos: un cop més s’imposa brillantment la interconnexió atemporal i intercultural .
