A diversos punts de la ciutat, l'Ajuntament «sostenible» continua recollint els arbres secs de Nadal que han tingut a casa els ciutadans no tan «sostenibles». Mentrestant, a la Sala Versus Glòries, l'arbre de Nadal, verd i ufanós —el plàstic no mor mai!— amb aquelles boles de colors que sempre acaben esclafades quan cauen a terra i el ramell de llumetes Led encara hi és ben plantat. I no pas al vestíbul sinó formant part de l'attrezzo de la comèdia «Feliç Diwali», que té lloc en una empresa tecnològica amb un centenar d'empleats —absents de l'escenari, esclar!— i quatre socis que estan a punt de patentar l'ultim invent: Kassandra, un minirobot intel·ligent que no només respon les preguntes que li fas sinó que té el do d'endevinar fins i tot el que penses.
Però la festa de Ndal de l'empresa no serà tan «feliç» com els quatre socis se les prometien perquè, l'informàtic del quartet associat descobreix que uns hackers han entrat al sistema i el rescat que demanen posa la soga al coll de les finances de la casa.
Malgrat l'ensurt, però, això no és el més important. El més greu és que en una mena de conxorxa entre el minirobot Kassandra i els presumptes hackers, surten a la llum tots els draps bruts dels quatre socis, les seves travetes personals, els seus enganys i les seva falta d'honestedat de l'un amb l'altre.
«Feliç Diwali» té una estructura, durant noranta minuts, d'escenes molt breus, de ritme trepidant, d'humor càustic, de crítica mordaç del poder per un dia, i de diàlegs tallants al servei d'anar elaborant el perfil de cadascun dels quatre personatges amb l'atractiu que cap d'ells quatre acaba sent el mateix de com era al principi, en una evolució que tant va de «més bo» a «més dolent» com de «menys dolent» a «menys bo», per utilitzar un terme cinematogràfic.
I dic cinematogràfic perquè «Feliç Diwali», amb un important suport ausiovisual —dues pantalles a banda i banda de l'escenari i la veu en off del robot Kassandra— es mira una mica en el cinema i oculta una trama mig de thriller —l'enemic sempre és a tocar de casa!— sota una aparent comèdia agredolça. Al final, però, el xampany ho posa tot al seu lloc perquè, com diu la cançó, és Nadal i, com deien aquells quan es dedicaven al neorealisme italià de color rosa, el món és ple de «pane, amore e fantasia», ni que la «fantasia», a vegades, com adverteix el subtítol de la comèdia, arrossegui una mica de «mala bava». (...)
