Figuras del Umbral

Nous formats

informació obra


Creació:
Javier Martín
Sinopsi:

Una peça que convida a la reflexió i a revisar la velocitat de la nostra era, instal·lada en els nostres cossos i que fragmenta la nostra atenció. Javier Martín invoca el concepte de rituals ancestrals de “travessar el llindar”, implicant el cos en una dansa social. L’artista explica: “El famós arquetip del ‘guardià del llindar’ remet a aquelles figures que adquireixen les formes de les nostres pors més íntimes: vigilen el llindar, però no per negar-nos l’entrada, sinó per animar-nos a viure el laberint oportú que possibilita la transformació i, per tant, el pas”.

Javier Martín, coreògraf amb formació científica interessat en la filosofia, desenvolupa un projecte d’investigació de tall epistemològic i crític al voltant de les arts del moviment. Escomet la seva creació coreogràfica i en dansa de manera transdisciplinària, fent ús de l’escriptura, conferències performatives, grups d’investigació o el desenvolupament de laboratoris i eines per a la creació. Des dels seus inicis el 2005, ha creat i presentat més de 30 peces a Espanya, França, Rússia, Portugal, Ucraïna, Mèxic, Colòmbia, Guatemala o l’Uruguai, amb quinze espectacles escènics i altres tantes peces site-specific o col·laboracions especials.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Figuras del Umbral

16/11/2024

"Diguem-li X", d'exasperant

per Jordi Bordes

El muntatge té alguns efectes que sorprenen i que aporten la inquietud que busca en aquest àlbum d'ombres del llindar. El joc de llums, per exemple, en una mena de bucle que varia la intensitat en la majoria dels passatges, aporta al quadre estàtic una certa sensació de moviment, de pel·lícula com si fos un tràveling estàtic, o una llanterna màgica. Com a Cicatrius de Vero Cendoya o Glatir del Circ d'hivern de l'any passat, els esquellots volen ser un efecte per espantar els esperits. Són referents etnològics que contrasten amb els plafons a negre en un espai buit i, sobretot els projectors que projecten símbols i, cap al final, presències. La màscara també té un pes inquietant i el contrast torna a fer-se evident quan l'intèrpret cull i llença aigua d'un gibrell amb una galleda que, poc abans, havia simulat la llum pampallugant d'una petita llar de foc.

Martín disposa de molts elements per a aquesta auca a la penombra de l'angúnia, però li falta un codi coherent per a desenvolupar-lo. Si els elements els disposa en cabassos dins de l'escenari, que van apareixent del darrere dels murs, no té sentit que, cap al final surti de l'escenari per recollir més material (tant tecnològic com tradicional. El tipus de moviment també és erràtic: Va de les contorsions amb braços i esquena a les passes amb els peus elevats com si fos un canvi de guàrdia a la llacuna Estígia, com a company de Caront col·locant els morts dins de la barca mortuòria.

Inquieta perquè no sap connectar amb el públic, no li dona eines per a deixar-se persuadir. Hi ha un moment que ell porta una armilla amb una X a l'espatlla. Una incògnita que no es resol. Serà un símbol, a més, que es repetirà en alguns cubells i en els símbols projectats. Tot i que el món obscur hagués pogut interessar, no trobar-li un fil coherent (ni final!) acaba exasperant.