Fisterra

Teatre

informació obra


Autoria:
Ferran Gonzàlez
Direcció:
Xènia Reguant
Sinopsi:

Una road movie teatral en to de comèdia delirant on dues desconegudes es troben en un taxi camí de Fisterra fugint d’una societat opressora per al seu gènere i amb la intenció d’enterrar secrets inconfessables. Una gallega que té un taxi, però no vol fer de taxista, una catalana que no se separa d’una capsa de sabates misteriosa, un crim que qualsevol de les dues podria haver perpetuat i una necessitat de prosperar més enllà de la pressió que les empresona al llarg de la seva vida. Fisterra posa al centre la dona que ja ha passat el llindar de la fertilitat, la dona que no encaixa en els cànons estètics socials, la dona que es rebel·la contra la condemna de mantenir-se invisible i impassible davant un futur lineal i poc pròsper.

SINOPSIS

Som a Pontevedra, Galícia. La Paz viatja amb el seu taxi, quan l’Antònia, una dona de mitjana edat que acaba de quedar-se vídua, sol·licita els seus serveis per anar fins a Finisterre (Fisterra) a llençar les cendres del seu difunt marit. O això diu...

Durant el llarg trajecte, totes dues estaran condemnades a entendre’s i podran comprovar que, efectivament, les aparences enganyen. Una road movie sobre l’escenari, una obra de dones i de la seva lluita contra l’adversitat, però per sobre de tot: UNA COMÈDIA.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Fisterra

18/11/2024

Trinxat gore teatral

per Jordi Bordes

Hi ha comèdies que no busquen més que divertir escandalitzant. De superar cada cop un esglaó de l'"a veure qui la diu més grossa". No hi ha res més perillós que anar al cotxe amb una persona que la busca la policia per un doble homicidi. O sí, com demostra Fisterra que estira de la vessant gore mes sanguinària. Potser, al final, serà una acusació infundada que ha escampat l'ordre pels butlletins de les ràdios municipals gallegues. Diu el tòpic que el gallec mai acaba de decidir-se. Que als catalans se'ns escapa l'accent. Que la marihuana provoca grans dosis desinceritat juntament amb una hilaritat irrefrenable. 

La proposta de Llorenç González (Pegados, Merda d'artista) és de les d'"aguanta'm el cubata" que entro un cotxe a l'escenari del Versus Glòries. Que jugo a què les infidelitats es castiguin amb carn picada. Que ja veuràs com pinto un penis al cotxe. Què faig una versió farsesca de Thelma &Louise, en to La naranja mecánica. Que aconsegueixo fer riure barrejant el castellà i el català, amb unes interpretacions buscadament estripades, que el públic pugui imaginar què es cou abans que la il·lusa antagònica. 

Si els trens poden tenir un "reventón", si un marit es pot semblar a un personatge d'Star Trek després d'un accident laboral i opta per seure a la cadira i no té esma ni de canviar els canals de la tele amb el comandament, si una germana bessona (!) té una amiga muda que escriu notes que denuncien totes les traïcions. Sí tot això és possible en un trinxat despreocupat de teatre és que esteu anat camí de Fisterra. La resta és l'abisme.