Merda d'artista

Teatre | Musical

informació obra


Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Teatros del Canal, Kaktus Music
Autoria:
Ferran González, Joan Miquel Pérez
Direcció:
Alícia Serrat
Intèrprets:
Ferran González, Xènia Reguant, Gemma Martínez, Nanina Rosebud, Frank Capdet, Joan Miquel Pérez, Eloi López, Paco Weht
Composició musical:
Joan Miquel Pérez, Ferran González
Text:
Lletres cançons de Joan Miquel Pérez, Ferran González
Direcció Musical:
Joan Miquel Pérez
Interpretació musical:
Joan Miquel Pérez, Eloi López, Paco Weht
Escenografia:
Nil Brullet
Coreografia:
Marta Tomasa
Vestuari:
Laia Cambrils
Caracterització:
Teresa Alonso
Il·luminació:
Albert Pastor
So:
Carles Aulí
Sinopsi:

Parlem de l’art i del mercat de l’art. I fem-ho amb música, cançons i bon humor, tot explicant la història, cent per cent verídica, d’un artista que als anys seixanta va omplir tot de llaunes amb els seus excrements i les va vendre a preus desorbitats.

Recordeu Pegados, aquell musical de petit format que, contra tot pronòstic, es va convertir en un èxit explicant la història d’una parella que s’havia lliurat als jocs de l’amor i no trobava la manera d’acabar-los? Doncs els seus responsables signen ara una nova comèdia musical que pren com a referència la vida de Piero Manzoni, un artista conceptual que es va fer famós venent llaunes amb l’etiqueta «Merda d’artista», bona part de les quals són encara en caixes fortes de bancs de tot el món. L’obra explica una història de ficció basada en la realitat, però retrata amb acidesa i ironia el mercat de l’art d’un determinat moment. Les seves armes són uns diàlegs ràpids, intel·ligents i hilarants, i també una música que ret homenatge als grans musicals clàssics i a la música italiana del segle XX. O la història musical d’un home que va convertir la merda... en or.

Crítica: Merda d'artista

07/07/2014

Escatològicament divertit, els de Pegados

per Jordi Bordes

Ferran González i Joan Miquel Pérez van encertar el gust del públic a Pegados. Ara, han augmentat el risc i han construït una peça amb major repartiment i deixar tangencialment l'aspecte sexual per centrar-se en l'escatològic, un tema,efectivament, més arrelat als catalans del que pugui semblar. Fan una peça divertida tot fabultant sobre el cas real de Piero  Manzoni i la seva darrera provocació: enllaunar merda pròpia i vendre-la a preu d'or. 

Tot és desacomplexadament divertit, buscant el gag i forçant-lo per a plaer del públic. Fa uns anys, al Poliorama, també van provar desinhibició Pau Roca amb The Guarry Men show, amb un repertori de cançons verdes i històries d'intriga i aventures extraconjugals. A Merda d'artista, hi ha el gag de repetició ("puro quadre" posa't a tocar de la porta que taca la màniga de tothom), però també el parateatral ("ara no vull cantar aquesta cançó trista perquè estic indignada" increpa la xicota de l'artista al músic que, més tard, quan estigui efectivament deprimida accedirà a cantar la cançó rebutjada abans!) i pensats per als amants del musical ("vigila que això és de Los miserables"). Evidentment, els crítics d'art surten ben malparats caient en el tòpic ("quan una cosa no s'entén, és colossal") i amb una cronista becària que té por dels llops, però no dels búfals...

La incomprensió de Piero Manzoni té un punt d'amargor. També amb la mort del seu etern rival Yves Klein. La depressió de l'artista (va morir d'un atac de cor al seu estudi als 30 anys) serveix per apuntar un punt fosc, d'artista que es troba buit perquè només s'ha dedicat a respondre les genialitats del seu rival. La peça cobra coherència amb el to alegre i deixa apuntada aquesta crisi per aconseguir una apoteosi prou brillant. Entreteniment i dversió garantida.