Merda d'artista

Teatre | Musical

informació obra



Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Teatros del Canal, Kaktus Music
Autor:
Ferran González, Joan Miquel Pérez
Direcció:
Alícia Serrat
Intèrprets:
Ferran González, Xènia Reguant, Gemma Martínez, Nanina Rosebud, Frank Capdet, Joan Miquel Pérez, Eloi López, Paco Weht
Composició musical:
Joan Miquel Pérez, Ferran González
Text:
Lletres cançons de Joan Miquel Pérez, Ferran González
Direcció Musical:
Joan Miquel Pérez
Músics:
Joan Miquel Pérez, Eloi López, Paco Weht
Escenografia:
Nil Brullet
Coreografia:
Marta Tomasa
Vestuari:
Laia Cambrils
Caracterització:
Teresa Alonso
Il·luminació:
Albert Pastor
So:
Carles Aulí
Sinopsi:

Parlem de l’art i del mercat de l’art. I fem-ho amb música, cançons i bon humor, tot explicant la història, cent per cent verídica, d’un artista que als anys seixanta va omplir tot de llaunes amb els seus excrements i les va vendre a preus desorbitats.

Recordeu Pegados, aquell musical de petit format que, contra tot pronòstic, es va convertir en un èxit explicant la història d’una parella que s’havia lliurat als jocs de l’amor i no trobava la manera d’acabar-los? Doncs els seus responsables signen ara una nova comèdia musical que pren com a referència la vida de Piero Manzoni, un artista conceptual que es va fer famós venent llaunes amb l’etiqueta «Merda d’artista», bona part de les quals són encara en caixes fortes de bancs de tot el món. L’obra explica una història de ficció basada en la realitat, però retrata amb acidesa i ironia el mercat de l’art d’un determinat moment. Les seves armes són uns diàlegs ràpids, intel·ligents i hilarants, i també una música que ret homenatge als grans musicals clàssics i a la música italiana del segle XX. O la història musical d’un home que va convertir la merda... en or.

Crítica: Merda d'artista

07/07/2014

els creadors de "Pegados" presenten un mediocre musical que malbarata del tot les possibilitats que oferia el seu tema

per Ramon Oliver

Que fàcil resulta ( i que tòpic!) fer quatre acudits sobre l’art contemporani ,i presentar-lo (com de costum) com una pura bajanada! Però en canvi, que difícil resulta fer un musical amb cara i ulls a partir d’un tema tan prometedor com ara la vida i l’obra de Piero Manzoni! Que fàcil resulta  fer riure l’espectador a base de repetir tants cops com calgui les referències a la merda , el  cul o el “chochito” ! Però que difícil sembla en canvi trencar-se una mica el cap per tal de tractar el material escatològic amb un punt de renovat enginy! Que fàcil resulta confondre l’ambició amb l’excés de pretensions mal enfilades, i malbaratar el cabal d’un espectacle petit però simpàtic com ara “Pegados”en un projecte tan sense nord com ara aquest muntatge  de llibret menys que mediocre que confon el teatre musical amb la superposició de cançonetes sense gràcia i , ja posats a desaprofitar possibilitats, fins i tot deixa passar de llarg un ambient tan suggestiu com ara el del Milà de principis dels anys 60! En mig de tant desgavell, fins i tot les idees una mica aprofitables  (com ara la forma de trencar amb la tercera paret i crear un prometedor diàleg distanciador amb els músics) acaben desaprofitant.se.   Per cert: us imagineu un espectacle en llengua castellana en què un actor parlés català perquè no sap parlar el castellà? Quin enrenou provocaria , aquest sense sentit!!  Però en canvi , no hi ha cap problema en presentar un espectacle en llengua catalana ( i en què tots els personatges són italians; aquí no hi cap la carta del bilingüisme) en el qual una dels seus sis intèrprets interpreta el seu personatge en castellà , perquè com ve de fora, cal ser enrotllats amb ella , com si als teatres de París, Londres , Roma o el mateix Madrid fos costum que cada actor fes el seu paper en la seva llengua mare, independentment de la llengua en la que es fa la representació. Fins a on hem anat a parar, per culpa del “bon rotllo”!!