Five easy pieces

informació obra



Intèrprets:
Pepijn Loobuyck, Willem Loobuyck, Polly Persyn, Peter Seynaeve, Elle Liza Tayou, Winne Vanacker
Escenografia:
Anton Lukas
Vestuari:
Anton Lukas
Ajudant de direcció:
Peter Seynaeve
Dramatúrgia:
Stefan Bläske
Autor:
Milo Rau, Sarah Pennypacker
Direcció:
Milo Rau
Text:
Milo Rau
Producció:
CAMPO and IIPM, Kunstenfestivaldesarts Brussels 2016, Münchner Kammerspiele, La Bâtie – Festival de Genève, Kaserne Basel, Gessnerallee Zürich, Singapore International Festival of Arts , SICK! Festival UK, Sophiensaele Berlin Le phénix , scène nationale Valenciennes, pôle européen de création
Companyia:
Teatre al detall
Sinopsi:

Fa cent anys, Igor Stravinski va escriure Cinc peces fàcils per ensenyar els seus fills a tocar el piano. Amb Seven Easy Pieces, Marina Abramovic va dur a terme alguns dels moments més representatius de la performance. Ara Milo Rau inicia els infants en l’absurditat emocional i política, i en els pous sense fons del món adult. Què significa involucrar els nens en el teatre per a adults? Què ens diu això del poder i la submissió, del teatre i la interpretació, del mimetisme i la humanitat?

Five Easy Pieces és un experiment. En cinc exercicis d’absoluta simplicitat, escenes curtes i monòlegs a càmera, els joves actors adopten diversos rols: un oficial de policia, el pare de Marc Dutroux, una de les víctimes, o els pares d’una nena morta. I ho fan a través de les reproduccions que hem assajat juntament amb actors adults: una visita al lloc dels fets, un funeral, una escena quotidiana de la vida del pare de Marc Dutroux. D’una banda, es va desplegant un panorama de la història de Bèlgica, des de la declaració d’independència del Congo fins a Marxa Blanca de l’octubre de 1996. De l’altra, l’espectacle considera els límits d’allò que els nens saben, senten i se’ls permet fer. Què significa observar-los en aquestes escenes? Què en fem de les nostres pròpies pors, esperances i tabús?


Crítica: Five easy pieces

29/04/2017

Cremar-nos en les preguntes que la vida no és capaç de respondre

per Manuel Pérez i Muñoz
En el seu característic to incendiari Artaud va deixar escrit que “viure no és altra cosa que cremar-se en preguntes”, seguit d’aquella màxima tan cèlebre: “No concebo l’obra al marge de la vida”. La cita ve al cas de la presentació d’un incòmode creador, Milo Rau.

Cremar-se en preguntes és una bona definició per a un teatre gens plaent, que cou sense guarir, que satura la percepció fins a estripar la nostra consciència d’espectadors benpensants. Sense concessions a la satisfacció idiotitzant del curt termini, les creacions del també periodista suís deixen un solatge que acabem de pair dies o setmanes després de la representació. Obra i vida, ficció i realitat, coordenades barrejades d’una forma de representació que ens bufeteja amb la nostra pròpia mà. Teatre documental? Realitat performativa? En aquest cas les etiquetes importen poc.

'Five Easy Pieces' és com una punyalada al cor. La pirueta implica utilitzar nens per explicar les misèries dels adults, en concret el periple del pederasta i assassí Marc Dutroux, biografia narrada en paral·lel a la història de Bèlgica. El joc metateatral, la reflexió sobre la pròpia representació, fa que adquirim la distància necessària per engolir els encenalls de les diferents escenes. Els documents de la realitat en cru, com sempre, són suficients per enlairar la funció i l'artefacte de la representació,  una mena d'assaig continuat que puja en diferents lectures que van a l'essència mateixa del teatre. Sal a la ferida, un cop més, cremar-nos en les preguntes que la vida no és capaç de respondre.