Aquests dies, buscant informació
al voltant del sensacional espectacle de Milo Rau que acaba de passar pel
Teatre Lliure deixant entre la majoria d’espectadors la sensació d’haver
assistit a quelcom ben extraordinari, m’he trobat amb una noticia sens dubte tan
pertorbadora , com del tot connectada amb el joc teatral i metateatral que ens
proposa el muntatge. A la revista belga “Theaterkrant”, apareix una crítica
signada per Tuur Devens en la qual el seu autor ens explica com, en el temps en
el qual es van produir els crims i les violacions infantils perpetrats per Marc
Dutroux , Devens es dedicava a l’ensenyament. I casualment, una de les alumnes
que va tenir a classe en el seu últim any d’educació secundària, va ser la
mateixa Eefje que, pocs mesos després , seria segrestada per Dutroix. El
professor ara reciclat en crític escènic, va ser llavors alhora el responsable
d’organitzar amb els seus alumnes una representació teatral sobre Gaspar
Hauser. Recordeu el cas d’aquest noi, que va ser trobat a la ciutat de Nuremberg
el 1828, quan era un adolescent de setze anys, i que des de llavors no ha
deixat d’intrigar , i d’estimular la imaginació de grans creadors com ara el
cineasta Wener Herzog ( que li va dedicar una molt notable pel·lícula) l’autor Peter Handke ( que va escriure a
partir d’ell un brillant monòleg
escènic), el poeta Verlaine (que el va transformar en poema) o el músic Georges
Moustaki ( que en va fer una cançó a partir del poema)?
Hauser, en el moment de la seva aparició, era
un noi que no sabia ni parlar, ni escriure , ni llegir; un noi d’origen
misteriós ( algunes especulacions fins i tot apunten que es podria tractar d’un
fill il·legítim del mateix Napoleó Bonaparte!) , que va morir també
misteriosament cinc anys després , sense que mai s’hagi pogut aclarir si aquesta mort va
ser provocada per un suïcidi , o per contra, es va tractar d’un assassinat.
En qualsevol cas, el que sí està del tot
provat , és que Hauser s’havia passat els anys de la infància vivint un
captiveri forçós , i sent per tant
víctima, com a mínim, d’una brutal forma d’abús : la que va fer d’ell un ésser
privat de llibertat, de contacte social, i d’educació. I el que si sabem també
és que la seva mort, voluntària o no, va respondre a un acte de violència ple
d’implicacions. Doncs heus aquí que, en aquella representació escolar, a la
futura víctima de Dutroix, li va tocar interpretar el paper de Gaspar; li va
tocar, doncs, representar quelcom ben semblant al drama que li tocaria
protagonitzar poc després sense teatre de per mig. A l’escenari , Eefje
anticipava la seva pròpia història. Com
diu el mateix Devens, quelcom al·lucinant. Quelcom que ens convida també a
pensar de quina manera, una representació no solsament en pot tenir quelcom de catarsi al voltant dels fantasmes
del passat i de les pors del present, sinó que també pot estar donant-li forma
a les amenaces del futur.
De moment, en principi els nens reunits a
l’escenari per Milo Rau, tenen encara el futur a les seves mans. Qui sap:
potser aquest nen que interpreta amb evident entusiasme un policia i que aspira
a convertir-se de gran en policia, acabi materialitzant el seu somni. I tot i
que aquest altre nen que assegura voler esdevenir rei, sembla tenir-ho més cru
, tampoc no queda descartat: sense anar més lluny, hi ha una infanta espanyola
que , en teoria, algun dia serà reina, i que algun dia, s’haurà de casar amb
algú altre . En tot cas i bromes a part, es converteixin en el que es
converteixin aquests nens el dia de demà , el que està clar és que ara mateix,
tots gaudeixen al màxim del joc de la interpretació. I amb un espectacle com
aquest, cal insistir en la sucosa ambivalència amb la qual juguen la llengua
anglesa ( to play) i la llengua francesa ( jouer), fent servir el mateix terme
tant per designar l’acte de jugar, com per designar l’acte d’actuar. Els nens
de “Five Easy Pieces”, entenen perfectament tant la diferència entre una cosa i
l’altra , com els seus punt de contacte. I es prenen ben seriosament el joc,
sense que, d’altra banda, aquesta seriositat resulti traumàtica, malgrat els
traumàtics crims que s’estan escenificant. Rau, ja ho sabeu, és un dels màxims
exponents del millor teatre polític que es fa ara mateix: no per res, la seva
companya porta el ben revelador nom d’International Institute of Political
Murder. Cert: en aquest cas, malgrat les subtils referències al passat colonial
de Bèlgica i al fet que Dutroux és nascut a l’antic Congo Belga en el que el
rei Leopold II va perpetrar tantes barbaritats, i malgrat la forma com el cas
Dutroux va fer visible davant la
societat belga el mal funcionament de les seves institucions judicials i
governamentals, es diria que la dimensió política de l’espectacle, queda més
oculta. Però no us enganyeu: cadascuna de les preguntes que obra l’actuació
d’aquests nens tan intel·ligentment i divertidament conduïts per Peter Seynaeve
( un director actuant en el paper de director ) , té una connexió política.
Només cal tenir en compte que aquestes preguntes, giren al voltant de la forma
com es representa la violència, i com un acte violent, pot acabar esdevenint
part de la memòria col·lectiva d’una comunitat: al principi de tot, el director
els hi pregunta als nens si han sentit a parlar de Dutroux, i no solsament la
resposta és positiva en tots els casos, sinó que dóna lloc a un seguit
d’atropellades intervencions en les que cada nen pretén dir la seva sobre el
tema. I aquestes preguntes, posen damunt la taula quin és el concepte
d’educació que els hi venem a les noves generacions. I fins a quin punt, el fet
que un nen representi quelcom directament relacionat amb la pitjor de les
violències, el violenta a ell mateix; memorable en aquest sentit, el moment en
el qual una nena ficada en el paper de víctima , interpreta la seva negativa a
seguir les instruccions del director, a ficar-se en situació, a treure’s la
roba a l’escenari... i com , poc a poc, va cedint a cadascuna de les
directrius. Ho torno a dir: tot plegat, mentre la nena interpreta el seu
disgust davant les peticions; no l’està pas vivint com a real.
Per cert: si vau veure l’espectacle , recordeu
que a la darrera escena , es fa referència a una pel·lícula que es diu “Quina
cosa, són els núvols?”. Encara que a la representació no s’esmenti , aquesta
pel·lícula és un esplèndid curt de Pier Paolo Pasolini (“Che cosa sono le
nuvole?”) que trobareu fàcilment a youtube. I en el que el gran Totò i Ninetto
Davoli, interpreten a un parell de titelles que mai han sortir de l’interior
del seu teatre de titelles, i sempre s’han preguntat què deu ser un núvol. Quan
a aquests dos els hi toca interpretar el drama d’”Otello”, el públic reacciona
violentament davant la violència domèstica que es troben al petit escenari.
Llavors, el director del teatre llança a les escombraries als seus dos “actors”
amb fils. I casualment, van a parar a un indret des del qual , poden contemplar
els núvols per primer cop a la seva existència. Representar un acte violent, ha
fet que ells s’hagin convertit en víctimes d’una forma de violència. I alhora,
els hi ha permès per primer cop veure allò sobre el que sempre havien
especulat. No em negareu que aquest curt signat per un director que va acabar
també convertit en cadàver per culpa d’un acte de violència, connecta
absolutament amb la proposta de Rau, i funciona – el mateix Rau ho ha dit- com
un punt i final tocat de lleugeresa... tot i que proveït alhora d’inquietants
significacions.
