Five easy pieces

informació obra



Intèrprets:
Pepijn Loobuyck, Willem Loobuyck, Polly Persyn, Peter Seynaeve, Elle Liza Tayou, Winne Vanacker
Escenografia:
Anton Lukas
Vestuari:
Anton Lukas
Ajudant de direcció:
Peter Seynaeve
Dramatúrgia:
Stefan Bläske
Autor:
Milo Rau, Sarah Pennypacker
Direcció:
Milo Rau
Text:
Milo Rau
Producció:
CAMPO and IIPM, Kunstenfestivaldesarts Brussels 2016, Münchner Kammerspiele, La Bâtie – Festival de Genève, Kaserne Basel, Gessnerallee Zürich, Singapore International Festival of Arts , SICK! Festival UK, Sophiensaele Berlin Le phénix , scène nationale Valenciennes, pôle européen de création
Companyia:
Teatre al detall
Sinopsi:

Fa cent anys, Igor Stravinski va escriure Cinc peces fàcils per ensenyar els seus fills a tocar el piano. Amb Seven Easy Pieces, Marina Abramovic va dur a terme alguns dels moments més representatius de la performance. Ara Milo Rau inicia els infants en l’absurditat emocional i política, i en els pous sense fons del món adult. Què significa involucrar els nens en el teatre per a adults? Què ens diu això del poder i la submissió, del teatre i la interpretació, del mimetisme i la humanitat?

Five Easy Pieces és un experiment. En cinc exercicis d’absoluta simplicitat, escenes curtes i monòlegs a càmera, els joves actors adopten diversos rols: un oficial de policia, el pare de Marc Dutroux, una de les víctimes, o els pares d’una nena morta. I ho fan a través de les reproduccions que hem assajat juntament amb actors adults: una visita al lloc dels fets, un funeral, una escena quotidiana de la vida del pare de Marc Dutroux. D’una banda, es va desplegant un panorama de la història de Bèlgica, des de la declaració d’independència del Congo fins a Marxa Blanca de l’octubre de 1996. De l’altra, l’espectacle considera els límits d’allò que els nens saben, senten i se’ls permet fer. Què significa observar-los en aquestes escenes? Què en fem de les nostres pròpies pors, esperances i tabús?


Crítica: Five easy pieces

21/04/2017

Milo Rau i els seus fantàstics nens actors, es i ens pregunten on es troben els límits de la representació

per Ramon Oliver

Aquests  dies, buscant informació al voltant del sensacional espectacle de Milo Rau que acaba de passar pel Teatre Lliure deixant entre la majoria d’espectadors la sensació d’haver assistit a quelcom ben extraordinari, m’he trobat amb una noticia sens dubte tan pertorbadora , com del tot connectada amb el joc teatral i metateatral que ens proposa el muntatge. A la revista belga “Theaterkrant”, apareix una crítica signada per Tuur Devens en la qual el seu autor ens explica com, en el temps en el qual es van produir els crims i les violacions infantils perpetrats per Marc Dutroux , Devens es dedicava a l’ensenyament. I casualment, una de les alumnes que va tenir a classe en el seu últim any d’educació secundària, va ser la mateixa Eefje que, pocs mesos després , seria segrestada per Dutroix. El professor ara reciclat en crític escènic, va ser llavors alhora el responsable d’organitzar amb els seus alumnes una representació teatral sobre Gaspar Hauser. Recordeu el cas d’aquest noi, que va ser trobat a la ciutat de Nuremberg el 1828, quan era un adolescent de setze anys, i que des de llavors no ha deixat d’intrigar , i d’estimular la imaginació de grans creadors com ara el cineasta Wener Herzog ( que li va dedicar una molt notable pel·lícula)  l’autor Peter Handke ( que va escriure a partir d’ell  un brillant monòleg escènic), el poeta Verlaine (que el va transformar en poema) o el músic Georges Moustaki ( que en va fer una cançó a partir del poema)?

Hauser, en el moment de la seva aparició, era un noi que no sabia ni parlar, ni escriure , ni llegir; un noi d’origen misteriós ( algunes especulacions fins i tot apunten que es podria tractar d’un fill il·legítim del mateix Napoleó Bonaparte!) , que va morir també misteriosament cinc anys després , sense que  mai s’hagi pogut aclarir si aquesta mort va ser provocada per un suïcidi , o per contra, es va tractar d’un assassinat.

En qualsevol cas, el que sí està del tot provat , és que Hauser s’havia passat els anys de la infància vivint un captiveri  forçós , i sent per tant víctima, com a mínim, d’una brutal forma d’abús : la que va fer d’ell un ésser privat de llibertat, de contacte social, i d’educació. I el que si sabem també és que la seva mort, voluntària o no, va respondre a un acte de violència ple d’implicacions. Doncs heus aquí que, en aquella representació escolar, a la futura víctima de Dutroix, li va tocar interpretar el paper de Gaspar; li va tocar, doncs, representar quelcom ben semblant al drama que li tocaria protagonitzar poc després sense teatre de per mig. A l’escenari , Eefje anticipava la seva pròpia història.  Com diu el mateix Devens, quelcom al·lucinant. Quelcom que ens convida també a pensar de quina manera, una representació no solsament en pot tenir  quelcom de catarsi al voltant dels fantasmes del passat i de les pors del present, sinó que també pot estar donant-li forma a les amenaces del futur.

De moment, en principi els nens reunits a l’escenari per Milo Rau, tenen encara el futur a les seves mans. Qui sap: potser aquest nen que interpreta amb evident entusiasme un policia i que aspira a convertir-se de gran en policia, acabi materialitzant el seu somni. I tot i que aquest altre nen que assegura voler esdevenir rei, sembla tenir-ho més cru , tampoc no queda descartat: sense anar més lluny, hi ha una infanta espanyola que , en teoria, algun dia serà reina, i que algun dia, s’haurà de casar amb algú altre . En tot cas i bromes a part, es converteixin en el que es converteixin aquests nens el dia de demà , el que està clar és que ara mateix, tots gaudeixen al màxim del joc de la interpretació. I amb un espectacle com aquest, cal insistir en la sucosa ambivalència amb la qual juguen la llengua anglesa ( to play) i la llengua francesa ( jouer), fent servir el mateix terme tant per designar l’acte de jugar, com per designar l’acte d’actuar. Els nens de “Five Easy Pieces”, entenen perfectament tant la diferència entre una cosa i l’altra , com els seus punt de contacte. I es prenen ben seriosament el joc, sense que, d’altra banda, aquesta seriositat resulti traumàtica, malgrat els traumàtics crims que s’estan escenificant. Rau, ja ho sabeu, és un dels màxims exponents del millor teatre polític que es fa ara mateix: no per res, la seva companya porta el ben revelador nom d’International Institute of Political Murder. Cert: en aquest cas, malgrat les subtils referències al passat colonial de Bèlgica i al fet que Dutroux és nascut a l’antic Congo Belga en el que el rei Leopold II va perpetrar tantes barbaritats, i malgrat la forma com el cas Dutroux va fer visible davant  la societat belga el mal funcionament de les seves institucions judicials i governamentals, es diria que la dimensió política de l’espectacle, queda més oculta. Però no us enganyeu: cadascuna de les preguntes que obra l’actuació d’aquests nens tan intel·ligentment i divertidament conduïts per Peter Seynaeve ( un director actuant en el paper de director ) , té una connexió política. Només cal tenir en compte que aquestes preguntes, giren al voltant de la forma com es representa la violència, i com un acte violent, pot acabar esdevenint part de la memòria col·lectiva d’una comunitat: al principi de tot, el director els hi pregunta als nens si han sentit a parlar de Dutroux, i no solsament la resposta és positiva en tots els casos, sinó que dóna lloc a un seguit d’atropellades intervencions en les que cada nen pretén dir la seva sobre el tema. I aquestes preguntes, posen damunt la taula quin és el concepte d’educació que els hi venem a les noves generacions. I fins a quin punt, el fet que un nen representi quelcom directament relacionat amb la pitjor de les violències, el violenta a ell mateix; memorable en aquest sentit, el moment en el qual una nena ficada en el paper de víctima , interpreta la seva negativa a seguir les instruccions del director, a ficar-se en situació, a treure’s la roba a l’escenari... i com , poc a poc, va cedint a cadascuna de les directrius. Ho torno a dir: tot plegat, mentre la nena interpreta el seu disgust davant les peticions; no l’està pas vivint com a real.

Per cert: si vau veure l’espectacle , recordeu que a la darrera escena , es fa referència a una pel·lícula que es diu “Quina cosa, són els núvols?”. Encara que a la representació no s’esmenti , aquesta pel·lícula és un esplèndid curt de Pier Paolo Pasolini (“Che cosa sono le nuvole?”) que trobareu fàcilment a youtube. I en el que el gran Totò i Ninetto Davoli, interpreten a un parell de titelles que mai han sortir de l’interior del seu teatre de titelles, i sempre s’han preguntat què deu ser un núvol. Quan a aquests dos els hi toca interpretar el drama d’”Otello”, el públic reacciona violentament davant la violència domèstica que es troben al petit escenari. Llavors, el director del teatre llança a les escombraries als seus dos “actors” amb fils. I casualment, van a parar a un indret des del qual , poden contemplar els núvols per primer cop a la seva existència. Representar un acte violent, ha fet que ells s’hagin convertit en víctimes d’una forma de violència. I alhora, els hi ha permès per primer cop veure allò sobre el que sempre havien especulat. No em negareu que aquest curt signat per un director que va acabar també convertit en cadàver per culpa d’un acte de violència, connecta absolutament amb la proposta de Rau, i funciona – el mateix Rau ho ha dit- com un punt i final tocat de lleugeresa... tot i que proveït alhora d’inquietants significacions.