Flou Papagayo

informació obra



Direcció:
Marçal Calvet, Clara Poch, Antonio J. Gómez “El Gran Dimitri”
Intèrprets:
Marçal Calvet, Clara Poch, Marta Camuffi
Escenografia:
Marçal Calvet
Vestuari:
Paola Idrontino, Clara Poch
Producció:
Daphné Malherbe
Autor:
Antonio J. Gómez “El Gran Dimitri”
Sinopsi:

“T’autoritzo a enganyar-me sempre que creguis el que m’estàs dient.”  Flou Papagayo – Curiosa incoherència

Tres caràcters sensibles i caòtics pelegrinen circularment en una pista de Circ eterna i Universal. Les emocions i el deliri per compartir són l’impuls d’aquest curiós viatge on cada un d’ells aconsegueix convèncer a l’altre d’allò que ni ell mateix sap. I és que Flou Papagayo no es pot saber, perquè només se sent.

“… i no t’enganyis: si ets capaç de traçar-ho mitjançant línies rectes, no són sentiments.”

Finalista a la categoria d'arts de carrer dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Flou Papagayo

06/07/2018

Algú té set ?

per Marcel Barrera

La companyia Mumusic Circus compleix 10 anys. Coincidint amb l’aniversari ha estrenat Flou Papagayo, un nou espectacle que des de l’inici sorprèn i ens porta per camins cada dia inescrutats i per passatges on no hi ha res escrit abans de començar. Per això, quan Clara Poch (Sweet Clara) ens pregunta diverses vegades si algú té set, pot ser que s’aixequi un pare per anunciar davant de 100 espectadors que el seu fill “té pipí”, agafi els nen en braços i marxi de la sala per anar al lavabo i tornar. O quan se li dona el micròfon a un espectador, pot ser que sigui el Mag Hausson, que comença a comptar i a parlar com els títols estrambòtics de les òpera-circ de Carles Santos: Shuft, shaft, shuft. O alguna cosa semblant. 

No hi ha argument. L’espectacle és una pel·lícula de sensacions i emocions agradables i amables, jocs inventats i imaginatius que ens fan comptar endavant i també al revés (quaranta-nou, cinquanta, cinquanta-un, cinquanta, quaranta-nou...). Jocs amb aigua, cada cop més difícils, i un aparell giratori de més de sis metres de llarg amb el qual es poden fer equilibris i suspensió capil·lar. Un aparell que es converteix també, màgicament, en uns cavallets de fira.

Cada funció és una trobada autèntica amb els artistes. Clara Poch és aquella chanteuse que ens fa d’amfitriona i ens sedueix amb la seva veu i moviments, Marçal Calvet (Bob Marshall) és el personatge més circense. És el músic, l’equilibrista i el pallasso que quan tot comença ens diu que tot s’acaba i arriba a la fi. I això ens fa riure. I és també l’equilibrista que es posa els pantalons mentre està cap per avall a la perxa xinesa. Marta Camuffi (Marta Zanahoria) és una presència que sembla egípcia. Patina sense fi i juga amb Poch i Calvet sobre la pista dodecàgona (12 costats) que medeix 5,70 metres de diàmetre i que la companyia defineix com la “pista eterna i universal”.

Els artistes ens conviden a beure i ens donen gots per posar aigua —fil conductor de tot l’espectacle i potser la metàfora per dir-nos que tot ha de fluir. L’espectacle és un flirteig constant amb l’espectador, que se sent tan còmode que, per una estona, forma part també de la companyia. I l’espectador es mira bocabadat els exercicis de suspensió capil·lar de Marta Camuffi i al mateix temps se li posar la pell de gallina escoltant Clara Poch cantant una versió molt lliure de Voglio Vederte Danzare, del cantautor Franco Battiato. Cant i circ s’uneixen en un moment dolç, bell i emotiu. L’espectacle és simpàtic, poètic, molt lliure i una invitació permanent a fer volar la imaginació. “Prohibit fumar telèfons”, ens diuen en un divertit joc de paraules abans de començar la funció. I ho podrien acabar així: “Prohibit marxar de vacances sense fumar Flou Papagayo”.