La companyia Mumusic Circus
compleix 10 anys. Coincidint amb l’aniversari ha estrenat Flou Papagayo, un nou espectacle que des de l’inici sorprèn i ens
porta per camins cada dia inescrutats i per passatges on no hi ha res escrit
abans de començar. Per això, quan Clara Poch (Sweet Clara) ens pregunta diverses vegades si algú té set, pot ser que s’aixequi un pare per anunciar davant de 100 espectadors que el seu fill “té pipí”, agafi els nen en braços i
marxi de la sala per anar al lavabo i tornar. O quan se li dona el micròfon a un
espectador, pot ser que sigui el Mag Hausson, que comença a comptar i a parlar
com els títols estrambòtics de les òpera-circ de Carles Santos: Shuft, shaft, shuft. O alguna cosa semblant.
No hi ha argument. L’espectacle
és una pel·lícula de sensacions i emocions agradables i amables, jocs inventats
i imaginatius que ens fan comptar endavant i també al revés (quaranta-nou,
cinquanta, cinquanta-un, cinquanta, quaranta-nou...). Jocs amb aigua, cada cop més
difícils, i un aparell giratori de més de sis metres de llarg amb el qual es
poden fer equilibris i suspensió capil·lar. Un aparell que es converteix també, màgicament,
en uns cavallets de fira.
Cada funció és una trobada
autèntica amb els artistes. Clara Poch és aquella chanteuse que ens fa d’amfitriona i ens sedueix amb la seva veu i moviments, Marçal Calvet (Bob
Marshall) és el personatge més circense. És el músic, l’equilibrista i el pallasso
que quan tot comença ens diu que tot s’acaba i arriba a la fi. I això ens fa riure. I és també l’equilibrista
que es posa els pantalons mentre està cap per avall a la perxa xinesa. Marta
Camuffi (Marta Zanahoria) és una presència que sembla egípcia. Patina sense fi i
juga amb Poch i Calvet sobre la pista dodecàgona (12 costats) que medeix 5,70
metres de diàmetre i que la companyia defineix com la “pista eterna i universal”.
Els artistes ens conviden a beure i ens donen gots per posar aigua —fil conductor de tot l’espectacle i potser la metàfora per dir-nos que
tot ha de fluir. L’espectacle és un flirteig constant amb l’espectador, que se
sent tan còmode que, per una estona, forma part també de la companyia. I l’espectador
es mira bocabadat els exercicis de suspensió capil·lar de Marta Camuffi i al mateix temps se li posar la pell de gallina escoltant Clara Poch cantant una versió molt lliure de Voglio Vederte Danzare, del cantautor Franco
Battiato. Cant i circ s’uneixen en un moment dolç, bell i emotiu. L’espectacle
és simpàtic, poètic, molt lliure i una invitació permanent a fer volar la
imaginació. “Prohibit fumar telèfons”, ens diuen en un divertit joc de paraules
abans de començar la funció. I ho podrien acabar així: “Prohibit marxar de
vacances sense fumar Flou Papagayo”.
