Fly me to the moon

Teatre

informació obra


Direcció:
Sílvia Navarro
Autoria:
Marc Angelet
Intèrprets:
Dani Arrebola, Marçal Bayona
Il·luminació:
Tània Gumbau
Escenografia:
Tània Gumbau, Marina Valls
Companyia:
La Canina
Producció:
La Canina
Sinopsi:

Què hi fan un ventríloc, el seu ninot i la Lluna enmig del no res? Dennis Hope era un ventríloc acabat. La nit del 22 de juliol de 1980 conduïa el seu cotxe pel desert d’Arizona mentre reflexionava sobre el seu imminent divorci. Aleshores va tenir una revelació: «Vaig veure la Lluna. I em vaig dir: Aquí hi ha moltes propietats en potència». Ningú fins aquell moment havia pensat en transformar el satèl•lit en sòl urbanitzable. Potser era el moment de deixar els bolos a locals infectes i el seu ninot, Mel el Malcarat, per conquerir la Lluna.

Crítica: Fly me to the moon

18/09/2019

Amargs acudits a deshora

per Jordi Bordes

Va haver una època que els acudits de subnormals feien gràcia. Que les bromes de negres en una muntanya de neu eren celebrades i els gais amb ploma eren una diana sagnant. Mel, el malcarat és un ninot que treu or d'aquesta punt de mala fè. Avui, el to políticament correcte, que vol ser tolerant i ambigu en l'ús del gènere perquè tothom s'hi senti còmode (o millor, perquè ningú se senti incòmode) deixa en evidència aquestes bromes. Fly me to the moon, es va estrenar a l'Institut del Teatre fa 4 anys, quan encara no havia esclatat tot de moviments de denúncia (respectables i imprescindibles) que avui han modificat el camp de l'humor posant en escac, en certa manera, la llibertat d'expressió.

Marc Angelet utilitza el joc d'un artista amb la seva obra d'art, que li fa parlar, per dialogar amb la crueltat de Mel i la fragilitat del monologuista, caigut en desgràcia. tot sembla ensorrar-se, té aires de tragèdia (perduts enmig d'Arizona, en carreteres secundàries i sota d'una tempesta) després d'una actuació que han hagut de sortir corrents increpats pels espectadors jueus després d'una gràcia de mala llet ("algú s'ha deixat el gas obert?") de'n Mel. que no és altra que el mateix subconscient de'n Denni Hope. La lluna és l'únic consol i, la biografia ho constata, serà la solució a la seva ruïna.

Dani Arrebola és un vulnerable actor que mira d'empatitzar amb l'audiència, amb un posat més aviat caduc. Mel és el provocador. Aparentment, sense capacitat de moure's, havent d'acceptar que el seu company li entafora la mà per dins del seu cos de fusta, deixa esbravar la seva mala llet, sent despietat, sobretot, amb el seu amo. L'obra circula ràpidament, amb ritme, amb un joc senzill i efectiu de llums. Aprofitant que l'escenari esl serveix un racó ideal per a què el monologuista recolzi el seu Mel en un tamboret i ell el presenti amb un micròfon de peu. És un treball honest, que convida a mirar-se al mirall i dir-se i reconèixer-se amb totes les debilitats. A trobar un camí de supervivència digna. Hope va trobar la lluna i va saber guardar per la seva intimitat els acudits a deshora.