Fly me to the moon

informació obra



Direcció:
Sílvia Navarro
Autor:
Marc Angelet
Intèrprets:
Dani Arrebola, Marçal Bayona
Il·luminació:
Tània Gumbau
Escenografia:
Tània Gumbau, Marina Valls
Companyia:
La Canina
Producció:
La Canina
Sinopsi:

Què hi fan un ventríloc, el seu ninot i la Lluna enmig del no res? Dennis Hope era un ventríloc acabat. La nit del 22 de juliol de 1980 conduïa el seu cotxe pel desert d’Arizona mentre reflexionava sobre el seu imminent divorci. Aleshores va tenir una revelació: «Vaig veure la Lluna. I em vaig dir: Aquí hi ha moltes propietats en potència». Ningú fins aquell moment havia pensat en transformar el satèl•lit en sòl urbanitzable. Potser era el moment de deixar els bolos a locals infectes i el seu ninot, Mel el Malcarat, per conquerir la Lluna.

Crítica: Fly me to the moon

01/10/2019

La lluna a l'abast dels perdedors

per Ramon Oliver

Si Dennis Hope pogués – i si trobés un buit legal per acollir-se a ell de ben segur que ho faria- ens cobraria cada cop que aixequem el cap per tal de mirar la superfície del nostre satèl·lit quan aquest es mostra en “mode” lluna plena. El cert és que si ara fa poc més de mig segle tres astronautes van posar definitivament en perill aquella imatge romàntica de la lluna que evocava també de forma sublim Frank Sinatra tot cantant allò de Fly Me to the Moon ( quina meravella de cançó !), Hope la va arruïnar definitivament quan el 1980 va reclamar els drets de propietat lunar. Al cap i a la fi,  si ningú no  ho havia fet abans aquest no era el seu problema, sinó que era més aviat la seva sort! Dit així, la reclamació de Hope podria semblar el deliri poca solta d’un somiatruites una xic o un molt eixelebrat. Doncs resulta que no; resulta que la reclamació de Hope es va transformar en un negoci rodó que li ha comportat ja quantiosos beneficis econòmics. I resulta que d’una forma que gairebé podríem definir com a grotesca, el pla de Hope s’ha transformat alhora  de cara als escèptics que no creuen en aquest somni en una demostració que l’American Dream està a l’abast de la mà de qualsevol emprenedor amb empenta que no li tingui por als reptes !

Cal dir que abans de fer-se l’amo de la lluna com qui es fa l’amo d’un polsós poble del “Far West”, aquest tal Dennis Hope es dedicava a treballar com a ventríloc. I és per això, pel que Marc Angelet li ha posat el seu nom a aquest altre ventríloc de la seva obra que s’ha quedat amb el cotxe espatllat, al mig del desert, en companyia del seu inseparable ninot, i sota la llum de la lluna. Tot plegat just quan es dirigia cap a una emissora de televisió per participar en un programa d’audiència nacional  d’aquells capaços de donar-li nova volada a qualsevol carrera artística en situació decadent. I la seva- cal assumir-ho -no passa precisament pel seu millor moment. De fet, probablement no ho ha fet mai. Durant anys, s’ha mogut discretament pel territori de les expectatives que no s’acaben de complir mai, encara que tampoc mai es pugui parlar de fracàs. Però ara  potser sí que ja cal començar a parlar de projecte fracassat , ancorat en la mediocritat dels mals acudits plens  d’alló que ara anomenem incorrecció política, deixats anar a locals anodins davant una audiència mig adormida.

El Hope de Marc Angelet es troba més a prop de la joguina trencada que ja gairebé no creu en cap somni que d’aquell altre espavilat homònim seu que va saber reciclar-se per tal d’aprendre a vendre fum . I la seva lluna no és urbanitzable, perquè és la mateixa lluna a la qual canta el Sinatra que ell mateix venera , i al qual emula sempre que pot. El Hope d’Angelet té fusta de perdedor, d’aspirant a entrar en aquella galeria de grans “losers” sense els quals ni la narrativa, ni el teatre ni el cinema nord-americà serien el que són. Aquest Hope faria bon paper ficat a una pel·lícula de John Huston o a una obra d’Arthur Miller. I de fet, la seva forma d’anar d’actuació en actuació, ficant-li sempre les banyes a la dona ( que per cert, l’acaba també de deixar ) a tristos camerinos polsosos , em va recordar una mica la de l’emblemàtic Willy Loman de La mort d’un viatjant. Encara que la relació que manté amb el seu ninot . s’assembli més aviat al terrorífic vincle que el ventríloc  Anthony Hopkins mantenia amb el seu alter ego inanimat a la pel·lícula Magic.

I tots aquest referents que es mouen per l’obra d’Angelet, constitueixen precisament el seu  més gran perill. Ben interpretada  per Dani Arrebola i Marçal Bayona,  i acuradament posada en escena per una  Sílvia Navarro que juga hàbilment amb un espai que evoca també la desolació d’una vella fira abandonada, l’obra entra en territoris que han estat visitats sovint per altres creadors amb resultats molt notables. I es queda més aviat una mica a mig camí de tot. Quan es tracta d’explorar la dualitat antagònica i alhora del tot complementària que s’estableix entre el manipulador i el ninot que sembla haver pres vida pròpia , resta en un territori neutre sense  tenir la gosadia d’abordar l’aspecte sinistre de la relació. Quan es tracta de mostrar les doloroses fissures de l’American Dream, es tira mà d’un cert estereotip. I quan es tracta de reflectir a l’escenari aquell món del “show business” genuïnament nord-americà que fa olor a actuació a casino de segona i a acudit de tercera, es percep l’ombra d’un mimetisme un xic superficial, com si a l’escenari no veiéssim l’actuació del Hope que porta anys i panys passejant el seu descarat alter ego de tela i fusta i fent riure de la forma més fàcil possible , si no la d’un imitador seu. L’ambiciosa proposta d’Angelet deixa obertes moltes possibles opcions que l’haguessin pogut redimensionar. Però opta finalment per proposar-nos un viatge cap a la lluna mancat de més combustible.