S'esperava
amb ganes la primera peça completa de la mallorquina Eulàlia
Bergadà i l'encert programador de la Sala Hiroshima ha fet possible
la presentació a la ciutat. Abans s'havien vist fragments i la
superació del treball final de carrera, que n'és l'origen. Tres
ballarines, tres actors i una violinista sobre l'escenari i un
farciment conceptual, d'idees i composició dramatúrgica d'aquells
que no deixen respirar l'espectador, amb múltiples referències a la
cultura popular i la música pop-rock. Fins i tot s'atreveixen a
cantar, una demostració de la intencionada voluntat multiplicadora
de l'espectacle: dansa i moltes més coses, esborrant els límits
entre disciplines i deixant volar per l'escenari tot de llibertat
creativa i un punt de genialitat i d'innocència transformadora.
L'art en el seu sentit més originari, manifestació pura d'aquell
anhel romàntic i que Hans Sachs resumia així: “Amic meu, la
verdadera obre del poeta és xifrar i traduir els ensomnis.”
Substituïu convenientment aquí poeta, per coreògrafa.
Conjugar
tot d'elements diversos i a voltes dispersos, com el poema “Vivo
sin vivir en mí” de Teresa de Àvila, Queen o la matança del
porc, és l'estat de somieig, a camí entre realitat i imatges
oníriques, i el gran encert de la proposta. No només per les
múltiples connexions emocionals sobre les quals l'espectador va
relligant els diferents elements. Sinó sobretot perquè la diversa i
encavalcada estimulació que generen els intèrprets, demanen una
doble (triple) atenta recepció, sempre amb espais de fuga, mai en
relats tancats, l'instrumental amb el qual cadascú pot anar
configurant la seva pròpia experiència personal. A tot això cal
afegir la destresa executant de la violinista Aloma Ruiz i de les
tres ballarines; la simplicitat elegant de l'escenografia de Joana
Martí; i l'encertada il·luminació de Ganecha Gil.
Malgrat
tot, es poden fer volar idees i també coloms, i el significat entre
una expressió i l'altra serien just el contrari. I Flying
Pigs,
tot i ser un brillant debut, reserva un paper molt agraït i divertit
per als actors protagonistes, però poc traçat en el seu conjunt.
D'igual forma que la dramatúrgia resulta poc concloent, fins a un
punt simple. Així com la durada de l'espectacle, amb una segona
secció on es repeteixen algunes imatges sonores i ballades, i on es
troba en falta un argumentari nou sobre el qual tancar l'espectacle.
Com a idea general, l'espectacle despunta considerablement; com a
volada, encara ho fa a una alçada relativa. Tot plegat comentat
sense desmerèixer en cap moment una primera obra que és de les més
prometedores que s'han vist a Barcelona els darrers temps i que és
anunci -segur- de futures petites genialitats que Eulàlia Bergadà i
el seu equip ens regalaran.
