Ho adverteix un enunciat a la gran pantalla de fons de l'escenari abans de començar: “El personatge identificat com a Ella dins del text no fa referència a l'autora Marguerite Yourcenar i no se li poden atribuir cap de les seves declaracions.» Entesos. Però és difícil que t'ho empassis. Durant tota la representació, a un, que és un malpensat, li sembla veure-hi, almenys, l'alter ego de Marguerite Yourcenar, tot i que la tal Ella també podria ser l'alter ego dels silencis enclaustrats durant segles per tantes dones, des de l'Eva del Paradís a l'última criatura amb sexe femení nascuda a la Dexeus aquest mateix vespre d'estrena.
A les acaballes d'una temporada de remuntada definitiva, el Teatre Nacional de Catalunya es guardava ben amagada una perla, una perla, a més, de les més negres. Amb una agosarada adaptació de l'obra «Feux», que Marguerite Yourcenar va publicar el 1936, i que ha adaptat i versionat la dramaturga, guionista i credora escènica, María Velasco (Burgos, 1984) i que ha dirigit amb pols poètic i el reforç d'una punyent sensibilitat la mateixa directora del TNC, Carme Portaceli.
A més, no s'ha conformat a fer-ho amb un repartiment de casa —hi ha tan sols l'actriu Rosa Renom i, al damunt, amb un enregistrament cinematogràfic molt elaborat, amb seqüències en primer pla, i el text en català— sinó amb una companyia del Yugoslav Drama Theatre de Belgrad, amb els sis intèrprets —tots ells de remarcable capacitat dramàtica i escènica— en llengua sèrbia, sobre una escenografia de guix esmicolat (disseny de Cube.bz), blanc per a segons quines escenes i vermellós o terrós per a altres, amb una minúscula escultura, també en guix, de la Venus de Milo al fons, i amb un piano i quatre cadires, i el suport d'una banda sonora (excel·lent fusió de Jordi Collet), on hi ha, entre una composició clàssica, pessigades des de Marilyin Monroe a Édith Piaf, que configuren un viatge no al passat sinó al present de la mà de figures clàssiques com Safo, Fedra, Aquil·les, Antígona, Clitemnestra o el jove Hipòlit, a més de la bíblica Maria Magdalena.
Hi ha una introducció i una conclusió que són pròpies de l'adaptació de la dramaturga María Velasco, però el gruix del discurs —unes dues hores d'alta volada interpretativa que té un bon seguiment amb el sobretitulat— es basa en la juguesca que Marguerite Yourcenar va fer, fa quasi noranta anys, amb totes aquestes figures clàssiques posant-les en el túnel del temps per arribar a una visionària època moderna, una convenció que estreny encara més María Velasco portant-la a avui mateix simplement amb referències tan habituals en propostes de joves companyies com Instagram, Tik Tok o WhatsApp.
¿Com lliguen tots aquests canals nous de comunicació (o d'incomunicació, segons com es miri) amb una imatge del quadre «Cronos tallant les ales de Cupido» de Pierre Mignard, una pintura del segle XVII que simbolitza que el temps és capaç de vèncer i superar l'amor, és a dir, de tallar-li les ales, si convé? Doncs bé, lliguen com si fossin tots d'un mateix temps, constatant que, en la qüestió de l'amor, els humans no han evolucionat gens i el continuen patint, gaudint, esmicolant o engrandint de la mateixa manera que ho feien els antics déus.
Marguerite Yourcenar ho va saber explicar en el seu moment amb «Feux», trencant els tabús dels mites clàssics —com aquell qui escodrinya en les entranyes dels contes populars per trobar-hi el rerefons de debò— i ho ha sabut també explicar ara l'adaptació de María Velasco i Carme Portaceli, amb una sessió introductòria d'una terapeuta —plat del dia— vestida de vermell (Nataša Tapušković) i Ella (Sloboda Mićalović), que és la brillant actriu protagonista del muntatge, amb les confessions a cor obert de Clitemnestra (Rosa Renom), Antígona (Damjan Kecojević), Safo (Nataša Tapušković), Fedra i Maria Magdalena (Milena Vasić), a més d'Aquil·les (Nikola Rakočević) i Hipòlit (Kiwani Menolascina Julian) i, de parella de ball, Ell, personatge de l'home polifacètic a l'ús, ancorat en l'amor romàntic (Damjan Kecojević). Tots, elles cinc i ells dos, sota els efluvis de l'«Hymne à l'amour» d'Édith Piaf. Perquè... sí, sí, amor, amor... que et bombin!, però ¿què hauria estat, què és i què seria la humanitat sense l'amor? (...)
