«Espero que aquest llibre no es llegeixi mai», escrivia Marguerite Youcernar a l’inici del text.
A cavall entre la confessió directa i la neurosi, Focs desvetlla una crisi interior sorgida del gran fracàs amorós de Yourcenar amb el seu editor, André Fraigneau, i la transforma en un dels llibres més bells i valents de la seva biografia.
Focs presenta una sèrie de contes en prosa lírica, quasi poemes, inspirats en la mitologia grega i en una certa noció d'amor.
Focs/Vatre, a partir del llibre 'Feux' de Marguerite Yourcenar (© Gallimard), compta amb la direcció de Carme Portaceli, un equip artístic català i un repartiment serbi. Arriba al TNC després d’estrenar-se a Belgrad i de passar pel festival Finisterra de Porto.
Una coproducció del TNC amb el Yugoslav Drama Theatre de Belgrad (Sèrbia) que consolida el projecte internacional del Teatre Nacional de Catalunya com a porta d'entrada i sortida de talent.
Després d'una coproducció de Yourcenar amb el KVS (L'alquimista) que denunciava la impunitat de la Inquisició, ara és el Yugoslav Drama Theatre de Belgrad (Sèrbia) els que fan una adaptació de Feux, 1936. Carme Portaceli és la directora d'una adaptació de María Velasco: Ella s'enfronta a diferent personatges femenins de la mitologia grega. En una mena de sala semiderruïda es combaten el duels sobre l'amor. I es constata que és un element altament explosiu, que provoca la buidor constant pels fracassos o per les desaparicions de les persones estimades.
El diàleg de la protagonista amb les ombres de les heroïnes és elevat, en una mena de conversa que expressa pensaments d'un assaig dolorós i imatges impactants de la quotidianeïtat més superficial. L'espai conceptual confronta situacions obviant les coordenades del temps i de l'espai: En l'interior dels llibres, esclata el temps; tot és relatiu i es pot rellegir. En una escena teatral, traslladar aquesta intensa polifonia és impactant però col·lapsa. Com a la recent posada en escena d'Els ossos de Montaigne, l'espectador pateix per entendre el significat de cada rèplica, que té un aire evocador, més poètic que discursiu. Les dues produccions aconsegueixen això sí, incitar més informació sobre el personatge i la seva obra. Perquè aclapara el seu pensament a escena però també captiva. En un muntatge no hi ha la possibilitat de rellegir però sí de deixar-se atrapar per la força de les imatges. L'espai (amb una pantalla panoràmica que reforça les accions més aviat estàtiques dels diàlegs) manté un equilibri amb les mirades intenses entre els intèrprets. Va molt més enllà que l'ambiciosa (però massa narrativa adaptació) d'Assaig sobre la ceguesa.
La protagonista de Focs/ vatre es proclama vencedora de la tirania de l'amor, prefereix viure sense els cadenats de la parella. Ho fa sense perjudicar ni abusar del seu poder, a diferència de Les amistats perilloses en què el joc de flirtejar amb l'amor resulta un joc pervers que propicien les persones ocioses de la Cort. Merteuil gosa prendre un lloc reservat als mascles i, en l'adaptació de Carol López, n'acabarà fugint. Haurà jugat amb foc i abans de sucumbir, preferirà escapar-se, com una Nora desheretada, però sense tenir l'esma de tancar de cop la porta. Ella coneix el precipici de Lefkada, una de les illes Jòniques de Grècia en les que es trencaven els desenganys amorosos amb un salt mortal. Però sembla empoderar-se i seguir en peu en aquest saló i en peu. Edit Piaff bé que canta a la desesperació de l'amor a L'himne de l'amor, que canten amb una certa divertida tragèdia de karaoke íntim. La protagonista advoca per un divorci de ser estimat i es preocupa, en tot cas, de no deixar d'estimar. L'amor és un invent dels humans per a la supervivència; els animals són més intel·ligents; no el necessiten. En tot cas, la capacitat d'estimar atorga a la persona una consciència que la individualitza.
Yourcenar va voler que els mites grecs es confrontessin amb la seva realitat contemporània. I, per tant, es pot traspassar amb facilitat al segle XXI transformant la correspondència pel Whattasp o el tikTok. Sense manies. De fet, ja hi va haver una adaptació de l'obra recentment a l'amfiteatre del Teatre Grec (Fuegos, 2013).Sovint es fa des d'un personatge. Com aquella Kassandra de Sergio Blanco. O la Medea, de Queralt Riera, L'amor (no és per a mi, va dir Medea).També Colm Tóibín ha provat de reescriure dues biografies no autoritzades (El testamento de María, i Clitemnestra). Ella, a Focs/vatre, recomana als qui es creua amb ella que llegeixin els clàssics. Potser sí, però tampoc cal que vulguin desplegar tants personatges. De seguida, s'entén i s'empatitza amb Ella. No diu pas "llegeiex TOTS els clàssics"
