Les intencions (siguin bones o dolentes) les carrega el diable. Si Hedda Gabler provocava un rebombori per superar el tedi d'una societat benestant, avui és Merteuil (Mónica López) la que haurà de suportar el mal de consciència. Per molt que vulgui escapar-ne. Amb el seu company d'intrigues Valmont (Gonzalo Cunill) es distreuen afeblint la moral incorruptible imperant de les filles i dones fidels al que imposa la societat de la cort francesa. Eren d'una perversitat cruel que, només quan se'ls gira de cara l'espantada, se senten atrapats, entre l'espasa de Dancenny (Tom Sturgess) i la paret (saber-se buits per dins). Una voràgine que pot recordar a la desorientació d'El mal de la joventut (que havia dirigit Juan Carlos Martel el 2021 a aquest mateix escenari sota el títol de La malaltia).
La proposta de Carol López flueix com les dolces mentides. Amb un espai pulcre que va convertint en bomba de rellotgeria (encerclant les víctimes en la seva gàbia d'or), la trama s'encavalca sense pressa ni sense pausa. Les cartes prenen forma de diàleg (com qui s'escriu wttsps amb persones en dos palaus a quilòmetres de distància) i la conversa en castellà (per a la conversa secreta) i en català per a la conversa social aporta un codi que facilita la dicció de Valmont. Carol López (Bonus track, Sunday morning) sempre incorpora el bilingüisme amb naturalitat als seus muntatges. També l'anglès, com a llengua franca. Ara, el jove professor d'arpa es converteix en professor d'anglès i permet expressar un vers de Shakespeare original en un ambient del segle XVIII previ a la revolució francesa. Sigui com sigui en aquest muntatge, Cunill i Sturgess debuten en català.
El vestuari juga a una certa artificiositat. Les cotilles van per fora i Merteuil vesteix uns pantalons daurats (simbol de domini sobre les altres dones) sota la seva ampulosa faldilla. Elena Tarrats (L'ànec salvatge, Les tres germanes) és una ingènua Cécile, que es va despentinant. Mima Riera (Animal negre tristesa) una ruboritzable Tourvel, que s'afluixarà la faldilla. Marta Pérez (La tendresa, Delicades) respon molt bé al personatge còmic, aparentment purità, de Volanges i Eli Iranzo (Un enemic del poble) a una tieta Rosemunde cega per la seducció del seu nebot Valmont, un donjoan empedreït, menjat per la seva pròpia fama. La il·luminació alterna la llum lateral (amb unes molestes ombres d'uns personatges sobre dels altres) i una il·luminació més lluminosa, central, però que sovint abunda inexplicablement en penombra en uns salons, aparentment, de lluïment i riquesa burgesa.
Carol López pretén anar més enllà del debat sobre els abusos i assetjaments dels homes sobre les dones en una societat patriarcal. Ja qüestionava amb sarcasme el progressisme de gènere a Família (im)possible. Ara, ha volgut destacar un personatge femení central en què no és ni víctima, ni heroïna; que cau en la crueltat de corrompre com a joc per superar el seu ensopiment natural. Si Mónica López havia estat una afilada conferenciant posant en qüestió el pes de la Humanitat en el canvi climàtic (De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda) ara és una intrigant i desesperada estratega que es crema els dits. Pierre Choderlos de Laclos va atorgar el dret a una dona de la Cort a corrompre's, va imaginar (ni que fos molt puntualment, i des del secret) a què tingués la llibertat d'equivocar-se.
