Aquí no volen sofàs ni cairats de punta, com va passar fa trenta anys, el desembre del 1993, amb la versió de «Les amistats perilloses» que va dirigir la malaguanyada Pilar Miró al Teatre Condal del Paral·lel amb una polèmica entre ella, com a directora, i l'actor Juanjo Puigcorbé, que interpretava el paper de Valmont, amb un repartiment que tenia entre altres les actrius Mercè Sampietro i Marta Calvó.
Esmento l'anècdota perquè és l'antecedent més recent de l'obra «Les amistats perilloses» a Catalunya. Després, també fa trenta anys, va venir el «Quartet», de Heiner Müller —versió reduïda de «Les amistats perilloses»— amb l'admirable interpretació d'Anna Lizaran i Lluís Homar, al Lliure de Gràcia, una versió que el 2011 va recuperar la Sala Àtrium, amb Marta Domingo i Raimon Molins.
Com acostuma a passar, aquella versió íntegra de Pilar Miró al Teatre Condal s'ha mitificat sense tenir en compte que va ser una posada en escena accidentada, i no pas perquè el sofà només volés en una primera funció —per raons de seguretat de les primeres files del teatre—, sinó perquè les diferències dins l'equip artístic es van mantenir durant tota la temporada, reflectides sobretot el dia de l'estrena quan la directora Pilar Miró va sortir a saludar i va haver de viure públicament que l'actor Juanjo Puigcorbé fes un mutis en desacord i gens dissimulat fora del grup.
Renoi, quins temps, aquells! La crítica era capaç de posar de potes enlaire no només el sofà sinó un espectacle com «Les amistats perilloses» —amb l'expectació que arrossegava aleshores, venint com venia de l'impacte del cinema amb les versions d'Stephen Frears el 1988 i la de Milos Forman el 1989. Avui, que la critica s'ha convertit en una mena de safareig de rentadors públics, esgarrifa veure com es malgasta el sabó tot i el car que és.
Advertim d'entrada que la nova versió de «Les amistats perilloses», que entronca amb les esmentades abans i que ha adaptat ara la dramaturga i directora Carol López, no s'emmiralla en les versions cinematogràfiques sinó en la novel·la epistolar original que Pierre Choderlos de Laclos (Amiens, França, 1741 - Tarento, Nàpols, 1803) va publicar el 1782 amb el corresponent escàndol.
No hi ha dubte que a finals del segle XVIII el militar i escriptor Choderlos De Laclos va posar el dit a la nafra de la seva societat, banyada en la hipocresia, i va deixar per a la posteritat un recull de sentències que, quan ja fa d'allò quasi 250 anys, ressonen encara com a provocadores per a segons quins sectors de la societat. Però la presumpta modernor de dos segles i mig enrere no és la presumpta modernor del segle XXI i el fet és que l'anar i venir de les trapelleries de faldilles del llibertí Valmont —com si fos un abellot de flor en flor— acaben resultant, a aquestes alçades, una mica gastades i avorridotes.
Crec que la directora Carol López ha esta conscient d'aquest perill fora d'època i per això ha optat per una versió amb algunes llicències de contingut i també estètiques, que respongués a les exigències de l'espectacle a l'engròs i, condicionada per la immensitat d'una sala gran com la de Montjuïc, ha fet ús de la gran maquinària (escenografia elegant de Jose Novoa), sense prescindir de la pàtina del clàssic però amb un brillant vestuari ple de picades d'ullet contemporani (disseny de Nídia Tusal), amb mostres descarades de motlles de mirinyac per fora o amb models de gala amb què s'ha vestit la protagonista, la marquesa de Merteuil i també el protagonista, el llibertí Valmont.
A la directora Carol López li van molt bé les sales petites i la proximitat dels espectadors. Si amb menys pompositat aquesta versió de «Les amistats perilloses» hagués optat, per exemple, per la pista central amb grades a quatre bandes, probablement els espectadors s'emportarien més tancats en un puny cadascun dels personatges que configuren la trama i que es presenten davant d'un enorme títol de neó —¿únic referent cinematogràfic potser?— com si d'un passi de models o d'una catifa vermella com les que omplen de paparazzi qualsevol festival de cinema internacional es tractés.
Un cop presentat tothom —llàstima que no hi hagi apludiments en off que impulsin a afegir-s'hi els de l'auditori!—, comença la història que l'adaptació de Carol López ha sintetitzat i netejat al màxim —una hora i tres quarts per a més de 400 pàgines de novel·la—, tan al màxim que pràcticament només hi ha temps perquè es muntin les peces bàsiques del trencaclosques del joc de seducció, de seductor i de seduïdes amb el final del seductor seduït, com un caçador caçat, que caracteritza la maquiavèlica trama de Choderlos de Laclos o, més ben dit, la maquiavèlica trama que Choderlos de Laclos atribueix a la Marquesa de Merteuil.
Creada, doncs, l'ambientació adequada, de les primeres cadires entapissades de saló i focus enlaire es passa a construir el saló complet com si caigués del cel un kit gegant muntat d'Ikea; matisada la il·luminació presidida per tres grans llums de llàgrimes dels Encants d'aquells que fan enveja ni que costin tant de netejar; situat el pianoforte en un racó del saló i el famós sofà al centre de l'espai —cau i catre del pecat— només queda aprofitar la conjunció d'un repartiment que encapçala l'actriu Mónica López (Marquesa de Merteuil) i que és qui porta el timó de tota la representació fins al seu crit amenaçador de “no negociar!” i de voler “guerra!” quan el pla tramat per ella mateixa comença a fer aigües.
L'actor Gonzalo Cunill és el vescomte Valmont, l'encarregat de seduir per encàrrec i per passió, si cal, la jove Cécile (Elena Tarrats) i també, posats a fer, s'esmera a fons a guanyar-se Madame de Tourvel (Mima Riera), comptant que, com dos aguilots vetlladors, hi ha sempre a prop la mare de Cécile de Volanges, madame de Volanges (Marta Pérez) i la tia del vescomte, Rosemonde (Eli Iranzo), a més d'un personatge que, malgrat que inicialment pot semblar un secundari, com és a l'original el professor de música Danceny —aquí professor d'anglès— (l'actor Tom Sturgess), acaba fent-se involutàriament amo del desenllaç, floret en mà, com mana la tradició del gènere entre traïdors i traïts o, dit d'una altra manera, entre cornuts i, al damunt, els que paguen el beure.
Ja he esmentat Mònica López, esplèndida durant tota l'obra fins a la sorpresa final quan fuig d'escena i l'espera un modern Lexus a fora perquè som al XVIII, sí, però no oblidem que és com si estiguéssim al XXI. També hi té un joc especial l'actriu Elena Tarrats (Cécile) entre la desesperació de la descoberta de l'enamorament pel professor Danceny i la temptació de Valmont i que fuig de tancar-se en un convent, platea enllà, fent així un lleig al mateix Choderlos de Laclos. I igualment la caiguda rendida a braços del seductor que fa Mima Riera (Madame de Tourvel). O encara les entrades de la mare de Cécile que protagonitza Marta Pérez (madame de Volanges), un dia llunyà, ella també, fruita assaborida pel vescomte Valmont.
Valmont, el seductor, sí. Insaciable. Però tot un personatge com aquest que té com a missió la seducció de les dames que la trama li posa al seu voltant hauria de seduir també l'auditori. No es pot seduir com Déu mana a l'escenari si abans no s'ha seduït l'auditori. I l'actor Gonzalo Cunill (Valmont) sedueix en la ficció al marge de l'auditori. En canvi, la direcció ha marcat molt subtilment la possessió que fa de Cécile i de Tourvel, simplement amb el gest pausat de descordar-los les cotilles, trau a trau, cordill a cordill. I també ha simbolitzat sense fer escarafalls l'estocada simbòlica que el jove professor banyut li propina al final. On hi ha passió amorosa no hi caben ni la sang ni el fetge.
Hi ha un moment escènicament sublim que protagonitzen la jove Cécile i el professor Danceny (Elena Tarrats i Tom Sturgess) amb ambientació de somni romàntic i boles de lluentons de pista de ball. Ell, al pianoforte, i ella acompanyant amb la veu. Tast de musical fugaç amb «L-O-V-E» de Nat King Cole. L'auditori es reviscola i ho agraeix i aplaudeix amb ganes, com si encara en volgués més. Però com que tan sols al pot petit hi ha la bona confitura, el moment sublim no es repetirà.
La directora Carol López ha optat una vegada més, com fa sovint en obres d'autoria pròpia, per barrejar el català i l'espanyol en boca dels dos principals personatges, la marquesa de Merteuil i el vescomte Valmont. Una opció que és tan respectable com criticable. Tothom pot fer el que vulgui, per descomptat, i encara més quan es tracta de la creació artística sense posar-hi barreres. Però així com en una obra contemporània aquesta opció lingüística es pot arribar a entendre, per allò de la naturalitat dels intèrprets, del reflex de l'ambient del carrer, etcètera, etcètera, en un text clàssic com el de «Les amistats perilloses» l'opció del bilingüisme adoptada aquí resulta forçada i corre el risc de caure com un gerro d'aigua freda.
¿Quin és l'argument que ho justifiqui...? ¿Que els intèrprets se sentin més lliures d'expressió amb la seva llengua materna...? Tant Mónica López com Gonzalo Cunill són professionals, bons professionals, i saben molt bé quina és la seva feina. I la llengua de la cultura en la qual treballen és la biga mestra de la seva feina. No hi ha dubte que l'escena simpàtica amb l'anglès del jove Tom Sturgess —l'actor porta menys d'un any residint a Catalunya i aquí ja hi intervé fins i tot amb un català anglòfon prou correcte!— hi encaixa a la perfecció perquè en aquest cas fa precisament el paper de professor d'anglès, però les converses en l'àmbit privat de Merteuil i Valmont en espanyol —sovint les més importants del discurs de l'obra— creen un desconcert que no té res de natural, primer perquè Mónica López, a pesar que és d'origen canari, és una actriu formada des de jove en el teatre català i per això és coneguda com a actriu catalana i perquè l'actor Gonzalo Cunill, també habitual en el teatre català, no representa un personatge que sigui vingut de fora, a l'original, en els cercles de la societat francesa del XVIII.
«Les amistats perilloses» és una producció pròpia i, en casos sensibles com el de la llengua, el Teatre Lliure faria bé de saber què vol ser quan sigui gran. El carrer és el carrer, però el teatre és un altaveu i un model que ha d'anar més enllà del que passa al carrer. I si aquestes concessions estranyes i difícils d'explicar es fan en un teatre públic, que té drets i que també té deures, encara costa més.
Aquí, com fa trenta anys, no han volat sofàs ni cairats de punta, però el dilema polèmic sobre la llengua està servit, ni que no hagi passat, de moment, d'algunes piulades a la xarxa i no s'hagi reflectit amb cap mena de rebuig per part de l'auditori, perquè a la platea, ja se sap, hi anem per seure, mirar, escoltar, apagar el mòbil i, quan es fa el fosc final, aplaudir educadament, que per això la companyia té el detall de sortir a saludar. I en aquest cas, la companyia de «Les amistats perilloses» prou que s'ho mereix. (...)
