De què parlem mentre no parlem d'aquesta merda

informació obra



Companyia:
La Calòrica
Autor:
Joan Yago
Direcció:
Israel Solà
Intèrprets:
Mónica López, Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Júlia Truyol
Vestuari:
Albert Pascual
Escenografia:
Albert Pascual
Sinopsi:

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda és una auca ecologista, una cursa desesperada entre escales i replans, una comunitat enfrontada al terrible repte d’organitzar-se abans que l’aigua els arribi al coll.

Alguna cosa fa pudor de podrit. No podem seguir negant l’evidència. Mentre nosaltres continuem aquí parlant de les nostres cabòries, la taca d’humitat s’estén, les canonades s’embossen, les parets s’esquerden... Reconèixer el problema és - ja ho diuen - el primer pas per solucionar-lo. Però estem realment disposats a fer el segon pas?

Crítica: De què parlem mentre no parlem d'aquesta merda

05/03/2021

Per sucar-hi pa amb l'olor

per Jordi Bordes

La Calòrica és una companyia sense complexes. Que respira un divertit surrealisme i que no es conforma en divertir, que també pretén remoure el pensament, ni que sigui amb un tripijoc. L’entrada al TNC és per la porta gran (encara que sigui a la Sala Petita). Es mereix exhaurir totes les entrades; de fet, sembla que estan a punt d'esgotar tot el paper a la venda. De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda manté el difícil equilibri de fer caricatura d’uns personatges que dominen en les càtedres del pensament i en el Poder més rònec i alhora legitimar part del seu pensament perquè els actors i els espectadors sabem que no som tant revolucionaris com ho canten les consignes a que ens hi adherim.

La fórmula de De què parlem…. respon a l’acudit escenificat (Què és lo més ràpid que hi ha en lo món?, diu un pagès desvagat en una tertúlia mentre juguen a cartes al bar). Té de divertit l’estirabot final de cada gag però la saviesa popular de les frases fetes, del pensament obrer i experimental de mirar-se la vida, mentre pasturen les ovelles. O mentre va cargolant rosques a una cadena de muntatge d’un vehicle de combustió fòssil. Les contradiccions són constants i la gràcia és servir l’acció perquè l’esclat sigui una picada d’ullet lúcida. L’habilitat de Joan Yago és retratar un personatge que tothom el veu ridícul però aquest n’està orgullós (com aquell bavós Berlusconi d’Editto búlgaro). Sovint, els personatges masculins els interpreten les noies (com amb el seu treball de debut Feísima enfermedad… que van reposar la temporada passada al Lliure de Gràcia).

La companyia, ara té la visita estel·lar de Mònica López que reacciona com el seu persontge en un Congrès de freaks. Ella reivindica intel·lectualment la seva llibertat de beure’s un suc amb canya de plàstic. Relativitza el mal humà en l’evolució natural d’un planeta que envelleix ell sol. Però s’adona que la comitiva que li segueix mitifica, pondera amb grans gesticulacions i somriu com un bisbe de dents ben blanques que proclama que el canvi climàtic és una reacció a l’enveja del veí que té un cotxe més atractiu que el propi. (“lo més ràpid que hi ha en lo món és el llamp prquè està al cel i en un moment t’ha partit l’olivera!”, diu un)

Aquesta mirada sòrdida de la Veritat des d’un humor desbarrat (sigui per efectes d’al·lucinògens o d’un plat de gambes, que La Calòrica sempre els pot el menjar, i ho reivindiquen) no és pas nova a la tradició teatral catalana. En part, per les gatades de Serafí Pitarra (Liceístas y cruzados), la mala llet de Santiago Rusiñol (L'hèroe o Els Jocs Florals de Canprosa) però també per les ganes de provocació d’Els Joglars (Ubú president, com a emblema). En la darrera dècada, Jordi Oriol amb Indigest (Europa Bull) i la desapareguda companyia Egos Teatre (La casa sota la sorra) hi han insistit amb nota i rellevància.

Hi ha un teatre, d’esperit popular però d’ànima política. Que s’atreveix a què els animals cantin, que la trama depassi del vàter (Prometeu no res, Temporada Alta,2009). Cantaven els de La Trinca a Mort de gana que, per passar la gana, sucaven pa amb l’olor del plat veí. Els de La Calòrica són de molta molla i un bon got de vi. I escatológics fins a la medul·las. I el públic, incrèdul, riu de les seves pròpies misèries, exposades a escena. (“lo més ràpid que hi ha en lo món és la llum perquè encens l’interruptor i ciutats senceres s’il·luminen immediatament”, respon un altre).

I el canvi climàtic, segueix latent, invariablement. Per ara. La Calòrica qüestiona el comportament individual, el ridiculitza. Perquè comprova que l’actitud macronegacionista ja n’es perdedora. Fins i tot una multinacional pot finançar la trobada del Clima a Madrid perquè ha entès que, ara, els diners es faran vestint-ho tot d’eslogans ecològics. Però el que compta és que el compte bancari no s’aprimi. (Finalment, conclou el primer, després de moure’s l’escuradent a l’altra comissura dels llavis: “lo més ràid que hi ha en lo món és llo ml de ventre perquè corres com un llamp, encens el llum j... ja t’ho has fet”). Volem més diarrea calòrica pels segles dels segles, si us plau!