La Calòrica ho ha tornat a fer! En el seu novè espectacle, els de La Calòrica han tornat a construir una divertidíssima comèdia sobre un tema tan greu i urgent com el canvi climàtic. Se’ns van presentar fa onze anys amb un llarg títol i perfilant una manera de fer teatre. Després han sabut servar i fer créixer aquesta particular manera de construir espectacles esbojarrats i delirants tractant temes de gran calatge. La llibertat de premsa, la deriva d’una societat mancada d’objectius, la precarització del mercat laboral, la fal·làcia de l’empreneduria, la corrupció del poder; temes importants que són tractats des de l’humor més desenfadat i la sàtira política. Al darrere hi ha la mà d’un dramaturg com Joan Yago, però hi ha també, i sobretot, una dramatúrgia feta de gestos, tons, intencions, mirades i molta (molta!) complicitat. Una complicitat que sura en tots els seus espectacles, però en aquest d’una forma particular.
En el programa de mà, veiem que Yago signa “el text” mentre la responsable de l’autoria és La Calòrica, refermant la idea d’una dramatúrgia no-escrita. La companyia juga aquí un paper protagonista mostrant-se “tal com és” -no perdem de vista que fan comèdia i la saben fer- en un joc metateatral. Per acabar de marcar la seva identitat, s’afegeix a l’elenc Mònica López. L’enyorada actriu que vam retrobar la passada temporada a Germanes, és aquí una estirada conferenciant negacionista del canvi climàtic. Esplèndida i brillant en el seu paper, Mònica López és l’antagonista perfecta d’una companyia de teatre enfrontada a un greu problema d’acumulació de merda sota el terra del seu local. Es tracta d’un problema estructural greu que pot fer caure tot l’edifici. Magnífica sinècdoque de tota mena de contaminacions i acumulació de residus planetaris. El com s’integra l’actriu Mònica López dins la funció, és una de les solucions escèniques més brillants que s’han pogut veure darrerament als nostres escenaris: l’actriu interpreta l’únic personatge sostingut fins a gairebé el final de la funció en un registre més o menys naturalista que anirà subtilment caricaturitzant cap al final. En un triple salt interpretatiu, els membres de La Calòrica fan d’ells mateixos, d’un bon reguitzell de personatges que ajuden a complementar i desenvolupar el personatge de la conferenciant negacionista i de tots els veïns de l’edifici on tenen llogats els baixos -a més d’altres personatges que tenen relació amb la comunitat. Per si ens falten referents del que pot ser una comunitat de veïns qualsevol en un barri més o menys popular, se’ns mostren vídeos d’aquestes persones “reals” i dels comercials, tècnics i operaris que les visiten. És evident que davant aquest interminable dramatis personae, s’imposa una interpretació caricaturesca de traç gruixut. Com a director, Israel Solà és el responsable últim d’harmonitzar aquests dos registres interpretatius tan dispars; ho fa des d’un profund coneixement de les possibilitats dels seus intèrprets: les seves diferents parles i les seves possibilitats expressives corporals. Treta de context pot resultar xocant l’escena en la qual una expansiva i hiperexpressiva Júlia Truyol (solvència contrastada en el registre naturalista en la seva carrera en solitari) i una sòbria i mesurada Mònica López comparteixen confidències; no ho és gens si tenim en compte el desenvolupament de l’espectacle. En el plantejament primer ens donen la clau: en el personatge de tints terraplanistes que encarna Mònica López no hi ha ni una guspira de caricatura, mentre una gamba gegant ens introdueix en el merdós periple de La Calòrica en el seu nou local. La plàstica de l’espectacle està, com no podria ser altrament, en funció també d’aquests dos torrents que conflueixen a la fi de l’espectacle. Hi ha una grandiosa sala de conferències amb pantalles i tots els elements tècnics ad hoc, un plató de televisió i el bar d’un hotel, d’una banda. De l’altra, un local d’assaig amb un munt andròmines i elements escenogràfics al fons que, de forma àgil, passen a primer terme per convertir-se en el menjador de les veïnes lesbianes, el sofà del matrimoni rus, l’habitació de l’un o la cuina d’algú altre... i la presència majestuosa d’un vàter en tots ells. Albert Pascual -membre de la companyia i responsable plàstic de tots els seus espectacles- i tot un equip d’il·luminació, vídeo, caracterització, etc., compleixen l’objectiu de la companyia d’aprofundir de la mateixa manera en tots els elements que configuren l’espectacle. Tot això desemboca en la sàtira més punyent i hilarant que hagi pogut veure sobre el fenomen del cunyadisme negacionista del canvi climàtic -els interessos que l’alimentaven es vesteixen ara de verd “eco” i els deixen ridículament sols- i la inacció generalitzada d’una població l’activisme de la qual no passa prémer un like i un compartir. Com en els anteriors espectacles, La Calòrica encerta de ple en fer pujar a l’escenari una realitat amb la justa mesura de distorsió i deformitat per fer-la divertida i entenedora. Sense perdre de vista la gravetat del tema, ens convida a una gens frívola reflexió sobre la urgència d’ocupar-nos en solucionar el problema estructural de la nostra pròpia merda. Així de clar i eloqüent.
