Si l´excel.lent Companyia La Calòrica ja ens tenia ben convençuts amb els seus sorprenents, innovadors i brillants muntatges al llarg d´aquests més de deu anys de trajectòria, amb De que parlem mentre no parlem d´aquesta merda, han superat de nou i més el llistó. Era un moment delicat, producció del TNC, a més comptant amb una gran actriu invitada, ni més ni menys que Mònica López i amb temps i tranquil.litat per treballar. Podien fàcilment enlluernar-se i perdre part de la seva personalitat. Ben al contrari treballant àgilment amb l´autoficció, han reconvertit experiències pròpies viscudes en el procés de creació per portar-les a l´escenari amb tota la força crítica metafòrica i real. Les seves escatològiques peripècies al local recent llogat per assajar, una planta baixa, el mal funcionament de les canonades de la casa, que acaba descobrint una absència d´empalma amb el clavegueram del carrer, reflexa de les estructures del sistema. L´incapacitat per reconèixer la magnitud reial de la situació i les greus conseqüències que poden afectar l´edifici i la manca d´actuació comuna per part de la comunitat de veïns, cadascú amb les seves petites misèries personals, son un mirall de la dificultat per dialogar, per actuar en comú, per pensar més enllà d´un mateix.
Pel damunt d´aquesta misèria individual, que afecta també com a misèria col.lectiva, hi ha una historia paral.lela. L´espectacle comença dins d´un Congrés sobre el Patrimoni Natural Comú, amb la conferencia d´una brillant doctora que defensa i argumenta les teories negacionistes del canvi climàtic i carrega dures critiques contra els ideals de la jove activista mediambiental Greta Thunberg, i tots els que segons ella, la manipulen.
De l´ampli àmbit global del Congrés, passem a la petita historia local de la comunitat de veïns on la companyia de teatre vol conscienciar als altres veïns de la gravetat dels fets.
Les dues històries s´entrellaçaran i convergiran al final, desprès de diverses escenes antològiques, com la tertúlia televisiva, la reunió de la comunitat de veïns o la magnífica, crua i demolidora conversa, al llarg d´una lluminosament freda barra de bar, amb un gin tònic a la mà, entre l´organitzadora del Congrés, patrocinat per una multinacional energètica i la doctora conferenciant.
Res està de més en aquest muntatge i La Calòrica sap aprofitar una generositat de medis de que no en disposava abans, amb la justa mida i sense perdre el seu ADN crític i personal, ni el seu humor (l´humor és la nata de la mala llet), i amb una nova lliçó de teatre compromès, imaginatiu i a l´hora divertit.
Mónica López, magnífica actriu, llueix en el seu monòleg-conferència de l´inici i s´adapta a les meravelles amb totes les escenes que comparteix amb les i els Calòrics, Xavi Francés, Aitor Galisteo Rocher, Esther López Martín, Marc Rius i Júlia Truyol, que donen vida amb una vertiginosa agilitat a tots els altres personatges. Com es norma a La Calòrica, el tex és del dramaturg Joan Yago, la direcció d´Israel Solà i l´escenografia d´Albert Pascual. Excel.lents i extraordinàriament coordinats els tres. Sumem també el bon treball de Raimon Rius en l´il.luminació i Aharon Sánchez en els vídeos.
L´espectacle va ser estrenat a la Sala Petita del TNC els mesos de març i abril i aquest mes de juliol i fins a mitjans d´agost es podrà veure, no us el perdeu, al Teatre Poliorama, per iniciar una amplia gira a partir del mes de setembre.
Més de deu anys de La Calòrica
Era l´any 2010, quan un grup d´amics acabats de graduar a l´Institut del Teatre, i de procedències diverses valencians, mallorquins i catalans, van decidir juntar-se per fer un teatre ambiciós, compromès i on tots els llenguatges que intervenen en el fet teatral treballessin junts i estiguessin tractats amb la mateixa profunditat. La reflexió política i social i l´us de l´humor per abordar les problemàtiques más seriosas son el seu principal denominador. Els seus espectacles han estat, Feisima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel (2010, tragicomèdia grotesca sobre l´afany de poder i la brevetat de la vida), L´Editto Bulgaro (2012, sàtira política inspirada en el primer ministre italià Berlusconi), Ekstraordinaryy (2012, interpretada en llengua pseudo-russa, la vida d´una família ucraïnesa que tenen una filla amb dots extraordinàries), La Nau dels Bojos (2013, s´inspira en la pintura homònima de Hyeronimus Bosch per parlar del sentiment contemporani de deriva i de pèrdua de referents), Bluf (2014, sobre la mediocritat de la vida i un seguit de personatges que no volen triar per por a perdre i perden per no voler triar), Sobre el fenomen de les feines de merda (2015, sobre la precarietat laboral), El Profeta (2016, sobre la crisi del pensament científic i el creixement de les noves espiritualitats), Fairfly (2017, crítica de la cultura emprenedora, realment volem canviar el món o només estem mirant de canviar la nostra posició dins del món?) i Els ocells (2018, diàleg filosòfic-polític inspirat en l´obra d´Aristofanes, enfocada en l´auge del populisme neo-liberal i els mecanismes emocionals que el fan funcionar).
A la pàgina de la companyia, www.lacalorica.com, trobareu tota la informació sobre els seus espectacles i, els membres de la companyia i els seus extensos i interessantíssims currículums.
Text: ferranbaile@gmail.com
