Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I

informació obra



Companyia:
La Calòrica
Direcció:
Israel Solà
Vestuari:
Albert Pascual
Escenografia:
Albert Pascual
So:
Guillem Rodríguez
Composició musical:
Jan Fité
Intèrprets:
Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Carla Rovira Pitarch, Marc Rius, Júlia Truyol
Dramatúrgia:
Joan Yago
Sinopsi:

La Calòrica fa 10 anys. Per celebrar-ho, remunta el seu primer espectacle. Un èxit de llavors amb el saber escènic d’avui.

Formada l’any 2010 per un grup d’artistes que volien fer teatre malgrat la crisi econòmica, La Calòrica ha treballat la reflexió política i el sentit de l’humor en els seus espectacles.
Destaquem L’Editto Bulgaro (2012), La nave de los necios (2013), Bluf (2014), Sobre el fenomen de les feines de merda (2015), El Profeta (2016), FairFly (2017, 2 Premis Max, Premi Butaca i Premi de la Crítica) i Els ocells (2018).

Finalista compartit amb Els ocells a Premi Novaveu 2019

Crítica: Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I

12/01/2020

Farsa al galop

per Jordi Bordes

Van treure's de sobre el treball de final de carrera, amb un despropòsit: Jugant a fer de Shakespeare i trobant la corona més cruel per emular un Ricard III, però passant-hi la seva pàtina de caricatura farsesca. Desinhibit, i amb un talent en construcció, van signar una peça que va sorprendre els espectadors que s'apropaven al Versus Teatre, ara fa una dècada. Aquella obra primerenca va ser distingida ja amb el Premi del jurat i del públic Escènia 2010. En aquell teatre, les bales de palla dominaven l'espai (construït a la italiana) i el joc de transformar la Cort dels Reis Catòlics en una cort de porcs ajudava a donar el contrast entre la corona ibèrica i la de Felip el bell, vingut dels Països Baixos. Tot ben grotesc, amb una inquietant semblança a la veritat.

La farsa va ràpida com un tret. L'ambició d'Isabel que el seu imperi governi el Món a la manera que ella ha dispost, es veu frustrat en el seu mateix llit de mort. tot es torça. Ningú es capaç de mantenir la personalitat d'una reina religiosa, beata i alhora cruel amb els enemics i els infidels (musulmans,jueus i gitanos). La Calòrica trenca amb el gènere dels personatges (la reina l'interpreta Aitor Galisteo-Rocher; i el cardenal Carla Rovira) i pinta amb la llum veritables postals sota els arcs. L'aparent majestuositat es va descobrint cada cop més de pega. Fins que la reina, per distreure el seu dolor pel càncer d'úter decideix muntar a cavall pel seu regant ("el meu regne per un cavall! acaba clamant el Ricard III cruel, de Shakespeare).

El nou treball s'ha recosit (impossible fer-ne una comparació amb la memòria d'ara fa una dècada). Possiblement, la sensació de pudor del Versus queda mes esvaïda en el Lliure de Gràcia. I el llit, ara deu ser més tou i més gran. El contrat entre Castella i Aragó continua sent la dels castellans mirant-se per sobre les espatlles el consort de sota la meseta. I també és ben diferent el to distingit de Felip en relació els Reis Catòlics, que tot ho barregen al llit. Fa massa fred per sortir-ne de sota les mantes. I es pot fer descendència reial mentre es mana com ha de ser la rebuda a la seva esperada filla, set anys després. En una dècada,la sensació és que els actors estan molt més madurs. Coneixen el codi del grotesc i el saben expressar sense abusar-ne. Com més alta se situa la reina per apropar-se al seu ideal de Corona (deixar-ho tot "atado y bien atado"), més alta és la seva hecatombe. Tots morirem igual. No hi haurà diferència encara que s'hagi escrit al testament l'ordre d'oficiar milers de misses per l'ànima d'Isabel I. La sensació és que la rima forçada de fa 10 anys, s'ha deixat en prosa. No decau pas les floritures gòtiques lingüístiques. Les referències sobre el procés català (en 10 anys, l'obra ha esdevingut visionària) són nul·les. En tot cas, es manté la imatge d'un Poder centralista (Castella) que no es preocupa més que per la seva unitat. I que practica casaments de conveniència per fer més forta la Corona. Amb la intenció que la capital no es mogui de la seva Toledo.

Una dècada més tard del seu debut, la companyia fa temporada al Lliure de Gràcia. serà sonada i recordada, ara per una massa de públic més gran (tot i que al Versus s'hi van estar dos mesos i mig!). Fins ara, s'ha guanyat un respecte i una estima per un públic molt ampli amb Editto bulgaro, La nau dels bojos (Premi Adrià Gual 2012) Bluf (Premi Quim Masó, 2013), El profeta, Sobre el fenomen de les feines de merda, Fairfly (Premi de la Crítica 2017 a espectacle de petit format), i finalment, Els ocells. Han participat del suport d'El cicló alTantarantana i també sovint del Festival Grec. Però la seva entrada al teatre públic es produeix ara (i l'accés a una sala privada va ser ambla reposició de Fairfly que van passar del Tantarantana a la Villarroel).