Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I

informació obra



Companyia:
La Calòrica
Direcció:
Israel Solà
Vestuari:
Albert Pascual
Escenografia:
Albert Pascual
So:
Guillem Rodríguez
Composició musical:
Jan Fité
Intèrprets:
Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Carla Rovira Pitarch, Marc Rius, Júlia Truyol
Dramatúrgia:
Joan Yago
Sinopsi:

La Calòrica fa 10 anys. Per celebrar-ho, remunta el seu primer espectacle. Un èxit de llavors amb el saber escènic d’avui.

Formada l’any 2010 per un grup d’artistes que volien fer teatre malgrat la crisi econòmica, La Calòrica ha treballat la reflexió política i el sentit de l’humor en els seus espectacles.
Destaquem L’Editto Bulgaro (2012), La nave de los necios (2013), Bluf (2014), Sobre el fenomen de les feines de merda (2015), El Profeta (2016), FairFly (2017, 2 Premis Max, Premi Butaca i Premi de la Crítica) i Els ocells (2018).

Crítica: Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I

13/01/2020

«¡Ancha es Castilla!»

per Andreu Sotorra

La companyia La Calòrica va debutar el 2010 amb aquest espectacle de creació pròpia a l'Institut del Teatre i, després, durant més de dos mesos, a l'antic Versus Teatre. Des d'aleshores, La Calòrica ha recollit elogis i reconeixements en diferents sales amb espectacles sempre descarats i marcats per la seriositat de l'humor com «L’Editto Bulgaro» (2012), «La nau dels bojos» (2013), «Bluf» (2014), «Sobre el fenomen de les feines de merda» (2015), «El profeta» (2016), «Fairfly» (2017) i «Els ocells» (2018).

El primer, «Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I», ara recuperat, de títol barroc i quilomètric, continua tan fresc o més que aleshores. Segurament que més consistent també en els seus propòsits per la trajectòria dels intèrprets en aquest decenni. La sàtira, en lletra menuda, hi és. La relectura de com frívolament funciona la cort —la de segles enrere i la d'ara— també s'hi entreveu. I, per descomptat, les possibilitats tècniques del Teatre Lliure han permès engrandir l'espectacle escenogràficament, sobretot pel que fa al catre de la reina Isabel que es converteix en una mena de plató on passa tot sobre un tou de paques de palla.

Que un actor faci de reina (Aitor Galisteo-Rocher), ja és prou grotesc. I que una actriu (Carla Rovira) faci de cardenal, està en la mateixa línia. Que la serventa (Esther López) no digui ni mu, també té el seu toc de gràcia perquè l'obliga a expressar-ho tot a través dels gestos d'aprovació i de rebuig. I que el rei Ferran (Xavi Francès) tingui una caracterització de calçasses davant la fortalesa de la reina fins a l'últim badall d'ella dóna joc a remarcar la superioritat centralista sobre la perifèria —llegeixi's, si es vol, de la caverna nacionalista sobre les autonomies històriques.

Finalment, que la palla i la brutícia de la corona castellana contrasti amb la finesa, la netedat i l'elegància de l'arribada de Felip el Bell (Marc Rius) i de Joana la Boja (Júlia Truyol), filla d'Isabel I i Ferran el Catòlic, s'explica sense paraules. I com que el temps no passa en va, aquesta escena és una airada de l'Europa neta, culta, lliure, de nord enllà, on la Castella bruta i rància del sud encara avui envia al Parlament o als tribunals europeus tot de sentències, euroordres, resolucions i suplicatoris en la llengua imperial sense cap altra traducció.

En conclusió, quan la reina s'entesta a fer hereva del tron la seva filla Joana, la també multienfeinada princesa d'Astúries i de Girona, reina de Castella, de Lleó, senyora de Biscaia, duquessa de Montblanc, comtessa de Flandes, comtessa de Barcelona, reina d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i de Nàpols... i Joana se'n vol escapolir advertint i anunciant: «Però si jo sóc boja!», la resposta d'Isabel I és reveladora: «Da igual. ¡Ancha es Castilla!». Tan «ancha», que la moribunda reina Isabel I ignorava aleshores que qui realment regnaria per poders en comptes de Joana, seria el fill d'ella i Felip el Bell, Carles d'Habsburg. I així ha anat la cosa des d'aleshores. (...)