Fa deu anys que va néixer La Calòrica, un dels grups teatrals que més alegries ens ha donat darrerament. Tantes, de fet, que es diria que ha passat més d’una dècada. Però no, com s’han encarregat de recordar-nos reposant Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, l’espectacle elaborat i estrenat el 2010 a l’Institut del Teatre que marca el moment fundacional d’una formació que ha deixat per a la història muntatges com L’Editto Bulgaro (2012), Sobre el fenomen de les feines de merda (2015), Faifly (2017) o Els ocells (2018) per citar només alguns dels títols de la seva trajectòria.
Diuen els de La Calòrica que en aquests 10 anys s’han centrat més en el fons que en trobar una fórmula per repetir-la. I, certament, els seus espectacles no comparteixen una estètica identificadora fins al punt que fins i tot es podrien atribuir a grups diferents. Si que tenen com a denominador comú, però, una vocació política –sovint es construeixen a partir d’articles de premsa o d’opinió-- que no renuncia a l’entreteniment sinó tot el contrari, l’aprofita per insuflar en el públic reflexions de calat que fan d'aquesa feina un autèntic exemple de teatre transformador. A tot plegat, potser no han buscat una fórmula però segur que han creat una marca. I una marca d’èxit com ho demostren les tres meravelles que, en els últims anys, han estat Faifly, Els Ocells i, ara, aquesta nova Feísima enfermedad...
El més sorprenent d’aquesta celebració d’aniversari es el text. Un autèntic prodigi. Sembla mentida, però no va ser escrit fa segles per testimoniar la mort, en la més absoluta incertesa sobre la seva successió, d’Isabel la Catòlica. El va escriure Joan Yago fa 10 anyets com a base d’un espectacle que emulés les grans tragèdies reials de Shakespeare. I a fe que ho aconsegueix. Només certes excentricitats humorístiques pròpies de La Calòrica i l’encaix perfecte entre actors i personatges podrien fer sospitar als més perspicaços, però com que cap d’aquests dos aspectes és necessàriament prescriptiu d’un text a mida, la veritat és que el registre, l’èpica, la grandiloqüència, el llenguatge i el to remeten enganyosament a una peça històrica quan el que estem veient és un talentós divertimento juvenil.
I és que en l’èxit de La Calòrica aquesta última dècada es deu, molt probablement, a l’estabilitat artística de la companyia, començant per Yago com a dramaturg i per Israel Solà com a director. Aquesta estabilitat es tradueix, en escena, en un empastament immillorable entre text, actors, possibilitats i intenció.
Un altre dels trets distintius de La Calòrica és la frescor interpretativa (amb tocs de gamberrisme actoral) que, en un context de tragicomèdia com el que ens ocupa, es desplega en tota la seva magnitud. El paradigma és la Isabel I que Aitor Galisteo-Rocher basteix com a pal de paller del muntatge amb la solvència dels grans actors i marcant una tessitura en la que la resta del repartiment s’hi assenta amb total comoditat. Una escenografia poderosa i una banda sonora extraordinària demostren com ha crescut La Calòrica en 10 anys i com aposta per la qualitat, reblant l’excel·lent regust al paladar que deixa aquesta Feísima enfermedad.
