Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I

informació obra



Companyia:
La Calòrica
Direcció:
Israel Solà
Vestuari:
Albert Pascual
Escenografia:
Albert Pascual
So:
Guillem Rodríguez
Composició musical:
Jan Fité
Intèrprets:
Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Carla Rovira Pitarch, Marc Rius, Júlia Truyol
Dramatúrgia:
Joan Yago
Sinopsi:

La Calòrica fa 10 anys. Per celebrar-ho, remunta el seu primer espectacle. Un èxit de llavors amb el saber escènic d’avui.

Formada l’any 2010 per un grup d’artistes que volien fer teatre malgrat la crisi econòmica, La Calòrica ha treballat la reflexió política i el sentit de l’humor en els seus espectacles.
Destaquem L’Editto Bulgaro (2012), La nave de los necios (2013), Bluf (2014), Sobre el fenomen de les feines de merda (2015), El Profeta (2016), FairFly (2017, 2 Premis Max, Premi Butaca i Premi de la Crítica) i Els ocells (2018).

Crítica: Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I

18/01/2020

El galop de l’humor i la reflexió política

per Teresa Ferré

Tarda de diumenge i el Lliure de Gràcia ple fins a la bandera. La Calòrica celebra deu anys i han escollit tornar als orígens, revisitant el seu primer muntatge Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, un treball nascut a l’Institut del Teatre com a exercici d’estil al voltant dels drames monàrquics de Shakespeare. “La Feísima” és la llavor d’una companyia sorgida en temps de precarietat que, espectacle rere espectacle, s’ha forjat el respecte de la crítica i la fidelitat del públic i ara, per primer cop, s’ha obert les portes d’un dels grans equipaments, una mostra més de la poca amplitud de mires dels teatres públics del nostre país.

Feísima enfermedad… és un sobretot un joc, un atreviment que parla sobre la família i la mort però també vol despullar la maquinària del poder polític, recrear de manera crítica les intrigues d’una cort i escopir contra la rigidesa del destí. Tot al voltant d’una figura totèmica, la reina Isabel la Catòlica, a les portes de la mort. El text de Joan Iago fila bé els diàlegs sense renunciar al barroquisme lingüístic, les dosis d’humor i la reflexió sobre el pes de la religió i la corona en la història. Cal remarcar també que, en certes qüestions, com el centralisme i el classisme o les discussions més domèstiques entre mare i filla, l’eco ressona amb força fins a l’actualitat.

Per tant, la dramatúrgia suporta el pas del temps i es conserva fresca, ben al contrari de l’encertada caracterització d’Anna Rosillo, sobretot pel que fa a la protagonista i la institució decrèpita que representa. L’espai escènic dissenyat per Albert Pasqual, un artefacte escenogràfic que es presenta tancat evocant un retaule d’església, es converteix en obrir-se en un enorme llit des del qual la soberana és ama i senyora de la casa i del regne, per on desfilen tota la resta de personatges i es desenvolupa l’acció. L’alcoba reial desprèn una mica de luxe en part de l’ornamentació i brutícia i foscor, sobretot a mesura que la palla i les restes de menjar fan acte de presència, recordant així l’ambient de la Castella més rància.

La complicitat entre els intèrprets i la seva maduresa en el treball provoquen que l’obra es desenvolupi a un ritme que l’espectador sent com d’obrir i tanca d’ulls gràcies a la ferma direcció d’Israel Solà, que ha mesurat perfectament la càrrega grotesca. Sens dubte Aitor Galisteo-Rocher serà recordat per aquesta reina intrèpida a cavall, implacable en les decisions i soferta en el dolor de la seva malaltia. En contrast amb la soberana protagonitzada per un home, aquí el cardenal és Carla Rovira que desplega totes les arts de la intriga de manera contundent.

Per la seva banda, Xavi Francés brilla en la part més física, tant en la gestualitat aclaparada com amb la suor constant que fa de Ferran el Catòlic el perfecte i alhora repulsiu pusil·lànime, figura antagònica del príncep Felip, Marc Rius, encarnació de l’Europa moderna, bell, net i que en té prou per marcar personatge i paquet amb poques i elegants intervencions. Júlia Truyol és un volcà de sentiments, alegria i sinceritat com a princesa Juana oferint una excel·lent actuació a cada rèplica. Finalment, la serventa, Esther López que impressiona en silenci perquè ho diu absolutament tot.

Qui no conegui La Calòrica no pot deixar passar aquesta oportunitat, la resta podrà tornar a gaudir del segell d’aquesta companyia a qui només podem desitjar llarga vida.