El testamento de María

Teatre

informació obra


Producció:
Javier Pérez Santana, Grec 2014 Festival de Barcelona, Centro Dramático Nacional, Avance-Producciones teatrales
Autoria:
Colm Tóibín
Traducció:
Enrique Juncosa
Adaptació:
Agustí Villaronga
Direcció:
Agustí Villaronga
Intèrprets:
Blanca Portillo
Composició musical:
Lisa Gerrard
Escenografia:
Frederic Amat, Roger Orra (ajudant)
Vestuari:
Mercè Paloma
Il·luminació:
Josep María Civit
So:
Lucas Ariel Vallejos
Ajudantia de direcció:
Martí Torras
Sinopsi:

L’actriu Blanca Portillo protagonitza una audaç revisió de la figura de Maria, la mare de Jesús de Natzaret, on se la presenta com una senzilla dona de pagès amb un únic fill que li ha estat arrabassat per una decisió divina que no comprèn.

L'irlandès Colm Tóibín, un autor amb un vincle fort amb Catalunya, ens ofereix aquest sorprenent monòleg teatral en el qual ens mostra una Maria pagana que viu els seus últims dies a Efes, turmentada pel terrible odi desfermat contra Jesús i vigilada pels deixebles del seu fill, el fanatisme dels quals no suporta. Ella sap que algun dels deixebles està escrivint mentides sobre el que va succeir a Jerusalem, raó per la qual procedeix a explicar-nos el que realment va passar. L’obra ha obtingut tres nominacions en l'edició dels premis Tony d’enguany. Ara és el director Agustí Villaronga qui la posa en escena, en un muntatge que recupera la cara més humana de la mare de Jesús, una dona a punt de morir que ens mostra un calidoscopi d'emocions mentre reviu els fantasmes del seu passat. L’artista plàstic Frederic Amat ha creat l'escenografia del muntatge, que disposa de música de l'australiana Lisa Gerrard (Dead Can Dance).

Crítica: El testamento de María

06/03/2015

Inquietant testimoni de la Verge Maria

per Jordi Bordes

Si el Nou Testament és una mena de testament de Jesús (ell no ho va escriure; però recullen fets explicats per testimonis), aquest Testamento de María és, en realitat, un testimoni de Maria. Perquè és ella la que ho narra 2.000 anys després, gràcies a la màgia del teatre. Blanca Portillo és aquesta Maria que estima al seu marit i que no aconsegueix entendre el final del seu fill. Des que surt de casa, que pren una volada incomprensible, que l'allunya de l'home, de la seva relació amb la mare per esdevenir una mena de teia sacrificada per ser cremada per Setmana Santa. 

El personatge menja, es neteja, feineja mentre explica el seu present, estrany, amagat, protegida i vigilada alhora. El passat que volen sentir els seus vigilants per a fer més elevada la gràcia divina no es correspon amb la seva mirada. Ella reviu, dialogant amb les parets aquells passatges que li provoquen un profund dolor, i una tremenda vergonya. Perquè va ser mare incompresa i perquè va ser mare covarda que no va acompanyar el fill tot el que caldria. L'espai escènic és tàntric. La llum, molt mesurada, amb continus canvis per fer aflorar els espais i els tons del drama és adequats. L'espai sonor, quasi imperceptible però alhora indispensable. Un treball molt intel·ligent per a presentar un text difícil, complicat de fer atractiu a escena. Més, quan l'acció ha d'atendre la mirada de 400 persones. Portillo sap cridar cap endins, generosa mostra una profunditat als seus ulls com el pou en el que es renta Maria. Torna a excel·lir com en el seu paper de Segismundo de "La vida es sueño". L'actriu demana que vol treballar amb Lluís Pasqual, el seu somni particular. Seria bo anar quadrant agendes i projectes... és un privilegi veure-la actuar, tant sola i tant acompanyada dels fantasmes dels personatges que dialoguen amb Maria.

Trivial