El testamento de María

informació obra



Producció:
Javier Pérez Santana, Grec 2014 Festival de Barcelona, Centro Dramático Nacional, Avance-Producciones teatrales
Autor:
Colm Tóibín
Traducció:
Enrique Juncosa
Adaptació:
Agustí Villaronga
Direcció:
Agustí Villaronga
Intèrprets:
Blanca Portillo
Composició musical:
Lisa Gerrard
Escenografia:
Frederic Amat, Roger Orra (ajudant)
Vestuari:
Mercè Paloma
Il·luminació:
Josep María Civit
So:
Lucas Ariel Vallejos
Ajudant de direcció:
Martí Torras
Sinopsi:

L’actriu Blanca Portillo protagonitza una audaç revisió de la figura de Maria, la mare de Jesús de Natzaret, on se la presenta com una senzilla dona de pagès amb un únic fill que li ha estat arrabassat per una decisió divina que no comprèn.

L'irlandès Colm Tóibín, un autor amb un vincle fort amb Catalunya, ens ofereix aquest sorprenent monòleg teatral en el qual ens mostra una Maria pagana que viu els seus últims dies a Efes, turmentada pel terrible odi desfermat contra Jesús i vigilada pels deixebles del seu fill, el fanatisme dels quals no suporta. Ella sap que algun dels deixebles està escrivint mentides sobre el que va succeir a Jerusalem, raó per la qual procedeix a explicar-nos el que realment va passar. L’obra ha obtingut tres nominacions en l'edició dels premis Tony d’enguany. Ara és el director Agustí Villaronga qui la posa en escena, en un muntatge que recupera la cara més humana de la mare de Jesús, una dona a punt de morir que ens mostra un calidoscopi d'emocions mentre reviu els fantasmes del seu passat. L’artista plàstic Frederic Amat ha creat l'escenografia del muntatge, que disposa de música de l'australiana Lisa Gerrard (Dead Can Dance).

Crítica: El testamento de María

19/07/2014

Sort de la presència de Portillo, ella sola aconsegueix que pagui la pena.

per Manuel Pérez i Muñoz

Ens trobem la Mare de Déu que viu els seus últims dies mig presonera del fanatisme dels deixebles del seu fill, amagada també del món que persegueix la jove fe cristiana. Al retir forçat de l'illa d'Efes, turmentada pels records dels episodis viscuts i per la versió parcial dels fets que s'hi vol transmetre, es deixa endur per la fe dels seus nous veïns grecs. Al temple, compra una figureta d'Àrtemis, deessa local de la fecunditat i la natura. La persona que està a punt de convertir-se en mite acarona la divinitat pagana que en pocs segles substituirà, idolatra la part més primitiva del culte a la fertilitat: els grans pits, la maternitat pura sense el constrenyiment de la imposada puresa patriarcal. És una de les imatges més belles de l'espectacle El testamento de María, que il·lumina amb la seva colpidora interpretació la sempre remarcable Blanca Portillo.

El que veurem després, passat el joc de mirall entre la deessa pagana i la verge cristiana forçada a ser-ho, és una nova narració dels fets ja coneguts: la resurrecció de Llàtzer, les noces de Canà, la crucifixió. El punt de vista s'inscriu en la mera fabulació especulativa apòcrifa, amb una intenció sacrílega i transgressora destinada a provocar més que a reflexionar. La humanització de Maria passa per moments d'ira, de covardia, de foscor. La fantàstica ambientació i les imaginatives solucions de vestuari de Mercè Paloma no són suficients per aixecar l'interès per una història massa suada i un punt de vista gens enriquidor. Sort de la presència de Portillo, ella sola aconsegueix que pagui la pena.

Trivial