El testamento de María

informació obra



Producció:
Javier Pérez Santana, Grec 2014 Festival de Barcelona, Centro Dramático Nacional, Avance-Producciones teatrales
Autor:
Colm Tóibín
Traducció:
Enrique Juncosa
Adaptació:
Agustí Villaronga
Direcció:
Agustí Villaronga
Intèrprets:
Blanca Portillo
Composició musical:
Lisa Gerrard
Escenografia:
Frederic Amat, Roger Orra (ajudant)
Vestuari:
Mercè Paloma
Il·luminació:
Josep María Civit
So:
Lucas Ariel Vallejos
Ajudant de direcció:
Martí Torras
Sinopsi:

L’actriu Blanca Portillo protagonitza una audaç revisió de la figura de Maria, la mare de Jesús de Natzaret, on se la presenta com una senzilla dona de pagès amb un únic fill que li ha estat arrabassat per una decisió divina que no comprèn.

L'irlandès Colm Tóibín, un autor amb un vincle fort amb Catalunya, ens ofereix aquest sorprenent monòleg teatral en el qual ens mostra una Maria pagana que viu els seus últims dies a Efes, turmentada pel terrible odi desfermat contra Jesús i vigilada pels deixebles del seu fill, el fanatisme dels quals no suporta. Ella sap que algun dels deixebles està escrivint mentides sobre el que va succeir a Jerusalem, raó per la qual procedeix a explicar-nos el que realment va passar. L’obra ha obtingut tres nominacions en l'edició dels premis Tony d’enguany. Ara és el director Agustí Villaronga qui la posa en escena, en un muntatge que recupera la cara més humana de la mare de Jesús, una dona a punt de morir que ens mostra un calidoscopi d'emocions mentre reviu els fantasmes del seu passat. L’artista plàstic Frederic Amat ha creat l'escenografia del muntatge, que disposa de música de l'australiana Lisa Gerrard (Dead Can Dance).

Crítica: El testamento de María

28/03/2015

No tinc paraules! Però m'ha sortit prou llarg...

per Teresa Bruna

Favo na setmana que vaig anar a veure 'El testamento de Maria,' l'últim dia que estava en cartell al Lliure. He tardat en fer la crítica perquè, a banda de l'estat de xoc amb què quedes després de veure l'espectacle, ben poca cosa puc afegir al que ha ja s'ha dit. No deu quedar cap qualificatiu inèdit per descriure el treball de Blanca Portillo. Bé, filant molt, potser si que se m'acut una cosa: l'he vist dos cops. El primer va ser un assaig general al la sala d'assaig del Poliorama, sense el decorat complert, convidada pel grandíssim Agustí Villaronga. La història i la interpretació se't fiquen tant a la pell que allà mateix vaig decidir tornar-hi, quan ja fos al teatre. Avui goso dir que, decorats i atrezzo a banda, no recordo cap canvi essencial entre l'assaig i el teatre. Allà, la Blanca ja ho va donar tot. En acabar, ens vam abraçar els pocs privilegiats que érem a la sala i ella plorava de debò, sense el Vicks Vaporub a cap butxaca. Va ser com si abracés a una mare turmentada, que s'anava reconvertint en l'actriu a poc a poc. Gallina de piel, que diuen.

Al teatre, és clar, va ser diferent. L'escenografia lluia amb tot el seu esplendor. I era l'últim dia, aquell que ja no cal que et guardis energia, aquell que et venen  a veure els amics (va venir a aplaudir Lluís Pasqual  i també hi havia l'Isona Passola). Quan va acabar, amb el Lliurr ple de gom a gom, tot el públic es va aixecar dempeus a aplaudir-la. Em vaig descomptar dels cops que va haver de sortir a saludar, però va ser molt bonic. Cada vegada se la veia més contenta, més agraïda pels aplaudiments. Saludava com dient ["si jo no he fet res!"] i saltava, feliç, amb l'emoció que anava pujant. Quina interpretació! I sense passar-se un gram! Ja no tinc més paraules.

Pel que fa a la història, de l'irlandès Colm Tóibín,  té la particularitat de donar un punt de vista nou sobre un tema que coneixem tots. Mira que se n'han dit de coses sobre diverses tombes aquí o allà, sobre un matrimoni amb Maria Magdalena, sobre fills i germans, sobre Sant Joan {el deixeble a qui estimava}... Però mai ningú s'havia ocupat d'una mare, pràcticament ni els propis evangelistes. Una mare que viu la pitjor de les experiències: veu com el seu fill marxa, com torna trastornat, com no l'accepta al seu entorn (ell li pregunta 'què tinc a veure jo amb tu, dona?') i com l'acaben executant. I ha de viure el turment de no haver estat capaç d'aguantar fins l'últim alè del seu fill  moribund, mentre, sent ja una anciana, els amics del seu fill la vigilen de prop. 

És una història duríssima, estranyament actual. Està escrita -o potser aquest detall pertany a l'adaptació de l'Agustí Villaronga- parlant subtilment dels miracles sense opinar, com deixant que cadascú en faci la seva interpretació. Deu ser per això que, fins ara, asseguren que no han tingut cap queixa per part de comunitats creients.

Ja només em quedaria parlar de l'Agustí però... què voleu que us digui? És més que un poeta! Si aquesta és la seva primera obra, no sé que farà quan 'tingui experiència'. Què grans tots! I en Frederic Amat, que ha convertit una prestatgeria de Ribes i Casals en un aparador de la memòria!? I el vestuari? Què ben aprofitat, com canvia d'aspecte amb un sol moviment, I  l'ajudantia del Martí Torras...

Torneu, sisplau. Quedaria bé cada any per Setmana Santa. Ja sé que per la Blanca és un treball molt dur. Segons va dir ella mateixa, ficar-se a la pell d'una mare a la que li maten el fill li fa ["agulletes a l'ànima."] Proposo pujar un o dos euros l'entrada i pagar-li un Balneari quan acabi les representacions. Va, que encara no l'ha vist tothom. Jo hi tornaria.


Trivial