El testamento de María

informació obra



Producció:
Javier Pérez Santana, Grec 2014 Festival de Barcelona, Centro Dramático Nacional, Avance-Producciones teatrales
Autoria:
Colm Tóibín
Traducció:
Enrique Juncosa
Adaptació:
Agustí Villaronga
Direcció:
Agustí Villaronga
Intèrprets:
Blanca Portillo
Composició musical:
Lisa Gerrard
Escenografia:
Frederic Amat, Roger Orra (ajudant)
Vestuari:
Mercè Paloma
Il·luminació:
Josep María Civit
So:
Lucas Ariel Vallejos
Ajudant de direcció:
Martí Torras
Sinopsi:

L’actriu Blanca Portillo protagonitza una audaç revisió de la figura de Maria, la mare de Jesús de Natzaret, on se la presenta com una senzilla dona de pagès amb un únic fill que li ha estat arrabassat per una decisió divina que no comprèn.

L'irlandès Colm Tóibín, un autor amb un vincle fort amb Catalunya, ens ofereix aquest sorprenent monòleg teatral en el qual ens mostra una Maria pagana que viu els seus últims dies a Efes, turmentada pel terrible odi desfermat contra Jesús i vigilada pels deixebles del seu fill, el fanatisme dels quals no suporta. Ella sap que algun dels deixebles està escrivint mentides sobre el que va succeir a Jerusalem, raó per la qual procedeix a explicar-nos el que realment va passar. L’obra ha obtingut tres nominacions en l'edició dels premis Tony d’enguany. Ara és el director Agustí Villaronga qui la posa en escena, en un muntatge que recupera la cara més humana de la mare de Jesús, una dona a punt de morir que ens mostra un calidoscopi d'emocions mentre reviu els fantasmes del seu passat. L’artista plàstic Frederic Amat ha creat l'escenografia del muntatge, que disposa de música de l'australiana Lisa Gerrard (Dead Can Dance).

Crítica: El testamento de María

22/07/2014

El testamento de María és Blanca Portillo

per Aída Pallarès

A El testamento de María, l’irlandès Colm Tóibín realitza una revisió humanitzadora de la mare de Jesús i se l’imagina com una mare qualsevol, una dona de pagès plena d’odi i tendresa després de la mort del seu únic fill. Un punt de vista, el d’una Maria no creient, interessant i provocador però malauradament insuficient a l’hora de dotar el text de profunditat.

El testamento de María no deixa de ser la història de sempre (el naixement, la resurrecció de Llàtzer, les noces de Canà, la crucifixió) explicada des d’una altra òptica. Tóibín només ens deixa entreveure el que, al meu entendre, és (o seria) el punt fort de l’obra: la construcció d’una icona. Com Maria de Natzaret va esdevenir la Verge Maria.

Per sort, Blanca Portillo aconsegueix que passem per alt les mancances del text gràcies a una interpretació colpidora que, de ben segur, va deixar clavat a la butaca a més d’un espectador. Agustí Villaronga ha bastit una posada en escena cuidada fins al més mínim detall que aconsegueix transportar-nos a l’univers poètic de la novel·la de Tóibín. Podem concloure, doncs, que el director de Pa Negre se n’ha sortit, i amb nota, d’aquesta primera aventura teatral. 

Trivial