L'adaptació i posada en escena de L'alquimista (en què Michael de Cock s'atreveix a fer una revisió d'Œuvre au noir (Treball negre) alterna el llenguatge erudit de Marguerite Yourcenar amb els quadres foscos, fantasmagòrics i tètrics d'El Bosc. Es retrata el maniqueisme de la Inquisició espanyola a les terres de Flandes amb la complexitat del personatge que és acusat d'heretgia, de qüestionar els cànons de l'Església. Al Renaixementl'home passa a ser el Centre de l'Univers, desplaçant Déu i els seus manaments. En un terreny en què l'analfabetisme és terreny abonat per imposar una llei que beneficia el Poder establert, la força emergent de la primera burgesia permet qüestionar aquesta cosmovisió caduca. Ja no és suficient la teòrica legitimació de Déu per a beneir estirps familiars als regnes; cal emprar la raó i la negociació. La coproducció del KVS i TNC situa un pont entre el centre d'Europa i Catalunya que, de fet, ja el va reivindicar Albert Sánchez Piñol en la novel·la de ficció històrica Victus: La derrota del 1714 va suposar un important exili de prohoms catalans als territoris governats per l'emperador Carles VI (el Carles III dels catalans).
El protagonista de la trama és Francesc Garrido (La casa de les aranyes, La casa de los espíritus, En veu baixa) que insisteix en una forma teatral d'absolut despreniment del cos en favor del personatge, una generositat que no sempre connecta amb el públic; necessita una contenció per no fer-se repetitiva. Anna Moliner (Els Jocs Florals de Canprosa) és la seva mare i narradora, que captiva en el seu monòleg. Teresa Urroz (La nostra mort de cada dia), David Vert (Animal negre tristesa) i Babou Cham (La llavor del foc) juntament la màscara d'Arnau Ramos Puigdellívol completen un quadre ambiciós que debat sobre si paga la pena la vida si es renuncia al criteri propi. O si la llibertat mana més enllà de la Mort.
Michael de Cock (autor de l'adaptació de Madame Bovary) basteix d'un espai oníric que, com per art de màgia, rescata escrits, reflexions, pintures, anatomia amb la que descobrir que l'ànima no resideix en l'interior de cap cos; en què l'Home s'emancipa de la idea de Déu. La narració pren forma de conte de faula des de la simplicitat de l'escena però amb els cops d'efecte de la cançó medievalista proposada per Jurgen De bruyn i que lidera la veu d'Anna Moliner amb acompanyaments de la resta del repartiment. Aquest to de trobador remet a la simplicitat de Peter Brook (The suite, Tierno Bokar, Tempest project...) i, a Catalunya, d'Oriol Broggi (L'orfe del clan dels Zhao, La bona persona de Sezuan, El cercle de guix caucasià...).
L'obra, que originalment preveia una escenografia de canals per simular la ciutat de Bruges, ha decidit buidar-la per ser sensible a les condicions de sequera de Catalunya. Realment, ha estat una sort perquè aquest minimalisme casa molt bé amb la narració de mínims trobadoresca. Ha deixat més despullat l'os de la trama i han passat a ser més fantasmagòriques les coreografies entre espiritistes i d'una estranya i terrorífica fantasia. Quan l'home va decidir escriure la seva pròpia història, van aparèixer les ratllades i els esborranys: D'un món que semblava fàcil (i que eternitzava les diferències entre les estirps) es passava a escriure un univers complex, subjectiu, relatiu, fantasiós, igualment injust però que es dona eines per a un cert ascensor social (dinamitat, avui, pel capitalisme neoliberal). El discurs és potent; les escenes tenen alguns quadres d'una estranya poètica; la música transporta però, tot i això, la peça peca d'un barroquisme literari que dificulta la connexió. L'heroi, Zenó, és un mestre en viatjar i experimentar per descobrir però és incapaç de trencar amb la jerarquia del Poder medieval. El seu camí cap a la llibertat és una nova renúncia a una revolta social que trigaria segles a produir-se.
